La recerca doctoral de J. Àngel Cano conté una doble lògica explicativa —interna i contextualitzadora— per a comprendre el sentit i l’abast de l’assagisme fusterià. L’investigador assoleix clarament aquest objectiu fent servir com a base empírica l’anàlisi dels cent trenta articles de Joan Fuster en un espai literari ben significatiu, Serra d’Or.
La primera lògica emprada a l’anàlisi que ens ocupa, la interna, comprèn el primer i el tercer capítols. L’autor hi exposa la definició d’assaig tot seguint la tipologia, esdevinguda canònica, de López-Pampló, i analitza els dos blocs temporals de col·laboració de Fuster al portaveu civil montserratí: 1968 i 1973, i 1978-1984.
Cano, amb claredat i rigor, desfà alguns malentesos. En pot ser un el reduccionisme fonamentat en la identitat entre article assagístic i canal periodístic de suport. Una lectura detinguda de l’estudi que ens ocupa permet de desfer una equivalència que vindria a cosificar innecessàriament la modalitat assagística. Les col·laboracions de Fuster a Serra d’Or, com especifica Cano, pertanyen a la tipologia d’assaig, independentment del mitjà. El mitjà, doncs, no fa el missatge. I de fet, els articles del suecà a rotatius com La Vanguardia serien, com a textos assagístics, comparables als de la revista del principat.
Hom parteix de l’assaig en forma d’article: no de la reducció de l’assagisme estrictament a la forma periodística. L’aclariment, no gens innecessari, ajuda a situar els objectius dels textos fusterians a la nova etapa de la revista d’ençà de 1959.
Un altre objectiu, quant a la lògica interna, o formal, de la investigació és la sistematització integral de la modalitat dels articles segons la disposició dels elements discursius desplegats per Fuster. Segons Cano, la ʻseqüència argumentativa’ dels textos fusterians especifica una sèrie de disposicions discursives a fi de cridar l’atenció al lector. Què seria, d’altra banda, l’assaig sense la finalitat de captació de voluntats? El capítol tercer al qual ens referim, que per a una anàlisi d’estratègies discursives pot esdevenir útil en una determinada orientació d’estudi de qualsevol text assagístic, no és suficient per a saber què és el que perseguia l’escriptor de la Ribera Baixa amb els seus textos.
L’apartat dedicat al registre lingüístic, que planteja potser la concepció fusteriana de l’estàndard, pot vincular-se a la dimensió, o lògica, «externa», o de contextualització? Elements relacionals —de context, biogràfics— de Fuster amb espais de represa lingüística i civil de postguerra —grup de Casp i Adlert i amb Carles Salvador— hi podrien fer pensar.
La situació de Fuster dins el marc històric de la revista constitueix el segon tipus de lògica present a l’aportació de Cano. El segon capítol estableix unes situacions —conjuntures civils de l’intel·lectual de Sueca— sense les quals no es pot entendre allò essencial: com és que l’intel·lectual valencià col·labora en un òrgan cultural en procés de renovació interna. L’anàlisi exhaustiva de la correspondència intercanviada per Fuster i el «motor» organitzador de la nova etapa de Serra d’Or, Ramon Bastardes i Max Cahner —sense oblidar la funció fonamental de cobertura de la revista a través d’una primera direcció del pare Jordi Pinell—, possibilita a l’autor de l’estudi detallar les etapes de captació complexa de Fuster a càrrec del tàndem activista català.
El seguiment de la correspondència de la primera etapa del take-off de Serra d’Or —primer quadrienni de la història de la nova època (1959-1963)— i l’estudi de l’intercanvi espistolar de Fuster amb Jordi Sarsanedas i amb el nou director de la revista, successor de Pinell, Maur Boix, a partir de 1964, permet d’emmarcar la persistència del tàndem Cahner-Bastardes en la voluntat de «fitxar» Fuster.
Però per què Fuster? Com explica molt bé Cano, l’escriptor i activista-organitzador suecà assolia un lideratge moral vers l’emergència de nous grups valencianistes, els quals poc tenien a veure amb un model de país imaginat per un valencianisme reclòs en espais associatius que, arran de l’ensulsiada de 1939, havien perdut hegemonia en la funció conscienciadora nacional. Fou així que Fuster anà esdevenint referent d’una nova concepció valencianista. No ho fou, però, isoladament.
No isoladament, perquè la funció de Fuster com a ʻorganitzador’, com a conseller de Serra d’Or, no es produïa aïlladament respecte del procés d’irradiació de la publicació en enclavaments territorials del País Valencià —almenys en l’etapa que hem pogut estudiar a l’entorn dels primers anys seixanta. L’accés a la revista fou possible per la subscripció que en feren valencianistes i individualitats que servaven un sentiment, una consciència de país.
L’estudi del procés de «socialització» de la revista en comarques valencianes aportaria testimonis que aclaririen els conductes (una llibreria, un contacte, un aplec) a través dels quals rebien la publicació. Resta clar, però, que el conjunt de les activitats valencianistes que detalla amb exactitud Cano, la funció connectora de Max Cahner entre valencianistes i catalanistes, el proselitisme de professors universitaris com Miquel Tarradell, la militància de Montserrat Martí i, més endavant, el teixit sociològic —professional liberal— amb què Fuster comptà a Barcelona explicaven l’obertura valenciana de la revista. La implantació de Serra d’Or no es podia desvincular del procés d’articulació d’un moviment valencianista.
Ha fet, doncs, molt bé Cano d’observar les relacions catalanovalencianes enfortides arran del primer viatge de Fuster a Barcelona el 1954 i catalitzades als primers anys seixanta. Sense el context relacional entre Catalunya i el País Valencià, sense la funció connectora de Fuster, sense el treball de base d’espais catalanistes i la predisposició d’un nou relleu d’activistes valencians, no podrem entendre, per exemple, les primeres col·laboracions valencianistes a la secció d’informació comarcal de l’òrgan montserratí.
Això dit, l’apartat dedicat a recórrer la historicitat de la publicació, que remet al procés de ʻvalencianització’ de la revista, té vinculacions amb l’epígraf setè del tercer capítol, «funció social de l’assaig fusterià». La funció social de l’assaig fusterià esdevé frontissa entre l’estructura formal, el contingut dels temes desenvolupats, i la funció social —nacional–— de la revista. Qui era el lector dels articles de Fuster?
Els cent trenta articles redactats pel suecà no devien ser «casuals». Les reflexions de caire social, filosòfic, polític, cultural, dels textos requerien l’atenció de noves capes de lectors. Interrogar, interpel·lar, el lector entorn de fets coetanis, o de situacions que podien captar-ne l’atenció, no estava tan deslligat de la funció civicopolítica de la publicació. Una funció que tenia com a espai receptor una capa mitjana i popular de catalanistes, però que també irradiava cap a espais intel·lectuals d’una nova esquerra. Altrament, no s’entendria un Fuster imaginat per aquests nous espais culturals.
Caldria, doncs, vincular, el segon capítol —contextualitzador— de la recerca de Cano a la funció social de l’assaig fusterià? Des d’una concepció global de la publicació –motivació civil–, i superant una lectura estricament ‘filològica’ de la revista (limitació en la qual no cau Cano, fet d’agrair), la funció social dels articles de Joan Fuster haurien de ser objecte d’estudi i de debat a les facultats de ciències socials. Comptat i debatut: Joan Fuster i Serra d’Or. Els articles publicats (1968-1984) esdevé una obra de referència.