Vermell de Rússia és el tercer poemari que ens regala l’escriptora i periodista Míriam Cano de la mà de LaBreu Edicions. En aquest se’ns presenta un món conceptual ple d’un simbolisme molt marcat, el qual ens farà endinsar-nos en un univers literari que traça un camí de creixement personal i d’alliberament de la por.
Míriam, a través d’aquests trenta poemes, ens planteja una dualitat, un joc de miralls més bé, entre l’anhel i la desfeta. La combinació i el contrast constant entre conceptes sense maldat i plens de llum amb els més tèrbols i obscurs et tenen corpresa tota l’estona. A través dels versos farcits de metàfores ens mostra un camí de coneixement i creixement personal que remouen el lector amb respostes tan contràries com la nostàlgia i el terror. Aquest poemari ens dona l’oportunitat de refer-nos, vers a vers, pàgina a pàgina.
La intimitat i la subtilesa són trets característics de l’escriptora, i amb aquests viatgem al món sensorial, on cada sentiment es materialitza com si d’una cosa es tractés. Malgrat que Míriam empra un to d’alliberament i d’evolució conforme avança el poemari, també es pot veure una pinzellada d’inseguretat o dubte, sobretot en el concepte de la por, que és un tema ben recurrent al llarg del llibre. Hi ha un poema titulat «Rocs i vidres», que apareix en forma de relat breu, el qual és un punt d’inflexió en l’obra i un dels poemes més bonics i significatius de Vermell de Rússia. L’inici diu així: «La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra», i a partir d’aquest fragment ens transportem a un salt, al vent tallant, a la pena fent-se menuda fins a convertir-se en una maragda.
Altre poema clau seria el que dona nom al llibre. Vermell de Rússia és un color de pintallavis, el mateix que Míriam fa servir com a pintura de guerra. Aquest poema et glaça la pell i et captiva, amb un fred glacial, amb un fred de mort, que et cala els ossos i et fa «créixer hiverns llarguíssims als dits i als cabells». I quan es torna d’aquest fred una es pot presentar, com la poeta, amb els llavis pintats amb vermell de Rússia. Aquesta metàfora amaga un significat més enllà, mostra que cal mirar més lluny d’un color polític o d’una bandera. Aquest vermell del que parla és el color de la vida que ha ajudat la poeta mentre suportava tot aquest gèlid tràmit que anava més enllà del que entenem com a fred físic. Realment, aquests versos representen ben bé la temàtica i la motivació d’aquest llibre, que és la supervivència, la tenacitat, la resistència i la resiliència.
Quan ens apropem al final del llibre encara notem la intencionalitat de l’autora de fugida o evasió constant, la necessitat d’haver d’escollir entre dos camins, un més pausat i tranquil, o el camí més llarg i incert. En el darrer poema anomenat «Pervivència» ens mostra un pessic d’esperança i deixa al lector una sensació de final obert.
Malgrat que estem davant d’un poemari, quan et poses a llegir poema rere poema, tens la sensació de continuïtat. Aquest fil conductor fa tangible la importància de cadascuna de les peces que conformen l’obra, sense sobrar res i sense fer confitura. Cada vers s’enllaça amb el següent com una dansa de lletres, amb facilitat i sense pressa.
La soledat, el silenci, l’espera, el pas del temps i el record són alguns dels temes que es tracten, tots ells tan humans i sincers que et fan despullar l’ànima. L’empatia creada entre l’autora i el lector junt amb la quotidianitat d’aquestes problemàtiques et fan eriçar la pell, creant un vincle que travessa els fulls.
Míriam ens regala aquest llibre per a buscar juntes el dolor existencial més profund, ajudant-nos a convertir-lo en maragda amb la poesia com a arma. Una poesia delicada, bella, plena de matisos i ben cuidada. És clar que ens fa temor aquest dolor, i és una por compartida, una por de mortals, una por d’allò més racional. I és per això que la poeta ens parla de la por no per a vèncer-la sinó per a acceptar-la i conviure amb ella.