El 1998 Arola Editors va estrenar «Textos apart», una col·lecció de peces teatrals contemporànies que avui ja està formada per més de dos-cents quaranta volums i que, en els darrers anys, ha comptat regularment amb la col·laboració del Teatre Lliure, de la Sala Beckett i, com en el cas d’aquesta antologia, del Teatre Nacional de Catalunya. Ara bé, la iniciativa d’Arola no s’acabava aquí, perquè d’aquell projecte, a banda de dues spin-off en castellà, van derivar-ne tres sèries: Teatre clàssic (2015), Teatre per a joves (2016) i Teatre reunit (2017). D’aquesta última, Dramaturgues de la contemporaneïtat n’és el trenta-novè número.
Aïda Ayats assenyala un punt clau quan explica, en el pròleg de l’antologia, que més que l’ideari, la professió o l’estil de les peces escrites, el que uneix aquesta desena d’autores és la voluntat de contribuir a la supervivència d’una cultura proscrita —escrivint en català— i la consciència de gènere implícita en cadascuna d’elles, identificable en la majoria de les obres recollides en el volum. I és que Rosa Maria Arquimbau, Cecília A. Màntua, Llúcia Bartre, Llucieta Canyà, Marta Fàbregas, Joana Raspall, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Maria Novell i Rosa Victòria Gras van ser testimonis d’una època amb etapes veritablement diferenciades en relació amb l’escena catalana: «Des dels aires renovadors de la República, aquells temps en què les dones reclamaven tenir veu i espais en la realitat sociocultural del país, fins a la recessió artística i econòmica dels anys quaranta, passant indefectiblement per la Guerra Civil».
El llibre recull tretze obres teatrals, una de cada escriptora esmentada —introduïdes amb una brevíssima biografia— i tres més a l’apèndix: dues peces curtes, de Rosa Victòria Gras i Maria Aurèlia Capmany respectivament, i una tercera de Cecília A. Màntua que destaca pels components altament simbòlics. Els textos s’ordenen cronològicament segons la data de redacció completa o, en els casos en què es desconeix, a partir de l’any d’estrena o publicació. Si bé les obres aplegades (algunes de les quals, inèdites) oscil·len entre la crítica social indirecta, la voluntat d’evasió, l’esperit costumista i un incipient to experimental, és palpable que la selecció, talment el catàleg d’un temps, respon als criteris d’interès històric i de qualitat literària, malgrat que —és inevitable—, si les avaluéssim només qualitativament, les puntuacions serien diverses.
Inauguren l’antologia, amb categoria, Aquella nit de Sant Joan… d’Arquimbau i La Pepa Maca de Màntua, totes dues de la segona meitat dels anys quaranta, d’aires moderns i amb personatges femenins potents. En català rossellonès, Qui perd guanya de Bartre (1948), posa en escena una determinada moralitat sobre l’orgull, que també és present, una dècada més tard i amb un final diferent, en el poema dramàtic L’ermita de Sant Miquel de Raspall, que ens transporta a la Catalunya del segle XI. Com a demostració de la varietat temàtica, Un pas en fals de Fàbregas (1958) defensa fèrriament els valors familiars, mentre que la Rodoreda d’Un dia (1959) i la Gras de La vigília (1965), crítiques amb la noció de família, combinen la realitat amb escenes oníriques. A principis dels anys seixanta hi ha la Fedra de Novell, una revisitació del mite («una altra Fedra, si us plau») que situa l’espectador en l’època clàssica per escenificar la hipocresia. I sí, l’amor sol ser l’argument per antonomàsia en qualsevol de les obres, però el lector l’identifica de maneres molt diverses si compara la comèdia L’amor té cops amagats de Canyà (1954) i el retorn a casa d’un soldat a El desert dels dies (1960), l’adaptació teatral que Capmany va fer de la seva novel·la Ara.
En conclusió, l’antologia no només s’insereix dins l’espai acadèmic i ideològic per a la reconstrucció d’una història del teatre en català escrit per dones, sinó que fomenta l’interès per la continuïtat d’aquesta operació de «descoberta» de textos que, cronològicament, voldríem que arribés (gairebé) fins als nostres dies.