Autoria: Manel Alonso
Títol: Fusta de carrasca
Editorial: Edicions del Bullent, Picanya, 2022
Pàgines: 208

Emocionant, colpidora en la seua senzillesa, un «llegat d’amor» sense destinatari, un vent suau que passeja entre els turons despoblats de la Manxa i el verd mantell dels tarongers valencians xiuxiuejant-nos la sorda melodia de la vida. Fusta de carrasca de Manel Alonso és una obra commovedora.
En la línia memorialista d’autors mediterranis, com el grec Theodor Kallifatides, Manel Alonso dibuixa el retrat de la generació de manxecs de postguerra que hagueren d’abandonar els seus, en la dècada dels seixanta, per buscar una vida millor a centenars de quilòmetres dels pobles i el paisatge que els havia vist créixer. El tremp de les bones narracions sura des de les primeres pàgines amb el tint llegendari dels orígens de la nissaga de Pilar, la veu narradora: «Quan l’àvia va parir per darrera vegada, també ho feu la somera de l’avi, i quan anaven de romeria portaven en un costat de la sàrria la tia Tomasa i en l’altre, el ruquet. Aquest animal seria, anys a vindre, l’encarregat de portar les possessions de la família a Pouet». Un viatge de no retorn, com el de tants exiliats, que reclama el dret a ser explicat perquè les paraules facen justícia a un temps i unes existències a mercè de l’oblit.
Es tracta d’unes memòries ben particulars. L’escriptor de Puçol ‒el Pouet literari‒ narra les memòries de la seua companya Pilar i de manera indirecta les pròpies, des del moment en què entra en escena en la vida d’ella, en una mena de simbiosi emocional, fruit de la companyonia, l’amor i la tragèdia compartida. Pilar, l’arbre que enfonsa les arrels en Ossa de Montiel ‒un poble menut «a huitanta-cinc quilòmetres al nord-oest d’Albacete»‒ i estén les branques esponeroses al caliu d’una cultura que constituirà la seua segona naturalesa, esdevé l’eix principal del relat d’una família treballadora manxega en el paisatge canviant del postfranquisme en terres valencianes.
En Fusta de carrasca els personatges històrics són transcendits per a acostar-nos a la comprensió d’una parcel·la de la realitat viscuda a casa nostra: el difícil equilibri entre dues comunitats ‒la de la migració d’altres territoris de l’estat espanyol i la dels pobles valencians‒ obligades a conviure per raons econòmiques. L’hostilitat amb què alguns nadius reberen els nouvinguts es reflecteix en l’actitud de la Vicentica, «una veïna a qui no li feia gens ni mica de gràcia que els infants ens acostàrem a la seua porta, per a ella no érem més que uns castellans morts de gana», expressió que hem sentit dir més d’una vegada. La veritat que emana de les seues pàgines és un pont, entre el nostre món i el dels personatges, que ens fa sentir com a pròpies les vivències alienes. Entenem la situació d’inferioritat dels migrants que han d’enfrontar-se a la supremacia dels que es consideren amos d’una terra pel fet d’haver-hi nascut i amb dret de menystenir l’altre. En aquesta obra Manel Alonso aborda, a més, el tema de la integració cultural i les friccions en la competència d’identitats, tema que ens afecta de ple en un món globalitzat. La protagonista no experimenta cap problema d’integració en la llengua i la cultura valencianes, herència de l’actitud oberta de la mare: «Ella sempre fou d’allà on les seues filles ens havíem construït el futur». A banda de comptar amb un «magnífic i generós assessor que no sols em recomanava un títol i un autor i em feia de diccionari, sinó que, a més, em donava a llegir els seus propis poemes i contes». Un bon exemple dels elements necessaris per a la immersió lingüística ‒respecte i amor‒, que tan poc hem sabut fer servir al País Valencià.
Ens endinsem en un món presidit per dones resilients que s’enfronten al masclisme ancestral d’uns homes vençuts per la fatiga, la submissió, la misèria i la por. Magues que elaboren plats saborosos amb un no res, ensenyen a cosir i reciclen fins al darrer botó de la roba inservible mentre es consolen amb les radionovel·les. Les filles, però, seran d’una altra pasta.
Pilar ‒l’autora fictícia‒ col·lecciona en un quadern blau els records de la família perquè algun dia visquen de nou en els «ulls negres i brillants» del seu fill. Però el fat s’hi interposa. «Ara, sense destinatari, aquest quadern ha perdut el seu sentit…», escriu tot i que no deu ignorar que, ara, nosaltres, les i els lectors, som els seus destinataris. Com en totes les memòries, el component homenatge hi és ben present. Fusta de carrasca, sens dubte, constitueix un doble homenatge: a Pilar, la companya, «obligada a ser la dona forta, la dona feta de fusta de carrasca», que manté viva la memòria de la nissaga familiar, i a Arnau, la branca esqueixada per un mal vent.
El que comença amb «la dèria de recordar», que ens humanitza en el fet d’inscriure’ns en una cultura i un temps, acaba en «em negue a oblidar», perquè les vides petites són engolides pel temps, però la literatura obri la porta a la meravella de ser reviscudes tantes vegades com ulls s’acosten a les pàgines del llibre.
Fusta de carrasca, l’obra d’un poeta no sols pels versos que encapçalen cada capítol sinó per l’emoció que recorre el relat, és una lectura ben recomanable per als qui gaudeixen de l’autenticitat, sense ficció. Un bell equilibri entre memòria, coneixement i sensibilitat.