«De tots els reis que van viure a Britània he sentit a dir que Artús va ser el més cortès; per això us vull contar ara una aventura d’aquella terra, que molta gent diu que és ben estranya, la més meravellosa de les històries d’Artús. Si escolteu una estona aquest conte, veureu com us l’exposo de paraula tal com el vaig sentir a la vila, que és on han escrit amb lletres ben travades l’antiga aventura, que és forta i atrevida».
D’aquesta manera es presenta aquest poema narratiu d’autor anònim produït al nord d’Anglaterra a les acaballes del segle XIV per a un selecte públic cortesà enamorat de «les fabulacions cavalleresques, entorns màgics, luxe i dispendi, però també interessat en subtils especulacions ètiques sobre la fidelitat de la paraula donada i els límits de la galanteria amorosa». L’acció comença i acaba al castell del rei Artús. Som a la Bretanya fabulosa dels cavallers de la Taula Rodona, però a l’anònim autor el que li interessa és ennoblir els orígens del regne de ficció on situa el seu conte i situar-lo en un passat mític, fundacional, estretament lligat a un element meravellós que treballa de manera minuciosa i que introdueix a la narració de forma intel·ligent, la qual cosa permet de fer creïble el relat. Es tracta, però, d’una meravella que, sobretot a partir de la quarta part, deixa de ser agradable i, si es vol, «domesticada», per esdevenir terrorífica i inquietant. Ho veiem en la misteriosa Capella Verda, un túmul sinistre situat al mig d’un pedregar desolat, o en la mateixa figura del Cavaller Verd, qui evoca ritus ancestrals, fosques creences i la personificació de la força arcaica de la violència, a mig camí entre la crueltat i l’element oníric. La trama combina dos tipus de motius folklòrics ben fecunds en la tradició celta, el joc de la decapitació i l’intercanvi de les coses guanyades. El relat, perfectament organitzat en quatre parts, sorprèn per la vivesa del seu estil, amb la presència calculada de certs rastres d’oralitat, i per la perfecta combinació de l’acció amb la descripció, amb un gust accentuat pel detallisme de les escenes quotidianes. Destaca un paisatge prenyat de gran bellesa i la presència del pas del temps a través del retrat de les estacions que defuig dels tòpics i esdevé d’un colorisme líric corprenedor. L’amor cortès i els valors morals de la cavalleria hi són ben presents, amb un heroi situat en un món hostil que ha d’enfrontar-se a proves d’intrepidesa i que, un cop abandonat l’anar errant i col·locat en un escenari de luxe, benestar i seducció, haurà de demostrar que té ben arrelats els principis de la fidelitat al senyor, la castedat i la cortesia.
Aquest conte va encisar J. R. R. Tolkien precisament pel que tenia d’original respecte del que ell considerava l’invent pseudocelta del mite artúric del segle XII fet malbé pels francesos. Enamorat de les tradicions patrimonials angleses, sobretot de la història del component germànic present a la Gran Bretanya alterada per gal·lesos, romans i normands francòfons que sentia com a aliens, el novel·lista va quedar fascinat per aquest poema redactat en un dialecte septentrional de l’anglès mitjà, per la qual cosa el convertí en font d’inspiració i objecte d’estudi.
Anys més tard, aquesta dedicació ha estat també la inspiració que ha guiat l’adaptació de Lola Badia que presentem en aquestes línies. L’estudiosa n’ha fet una versió en prosa que manté la numeració de les estrofes del text original i que llisca com la seda; és musical, bella i àgil, amb una llengua acuradíssima que, sense ser antiga, aconsegueix transportar-nos en el temps i omplir-nos d’enyor d’un passat que el somiem millor. L’edició, per la seva banda, és un joiell a l’alçada de la traducció que presenta, amb un riquíssim postfaci a càrrec de la Dra. Badia que completa, de manera esplèndida, la lectura del relat.