El gos, l’última obra de la reconeguda dramaturga Lluïsa Cunillé, va ser mereixedora del Premi Born de Teatre el 2022. Arola Editors va publicar-la el juliol del 2023 amb pròleg d’Albert Arribas, que també ha dirigit l’espectacle al Teatre La Gleva el desembre del 2023 i gener del 2024, amb èxit de crítica.
Voltaire, en el seu Diccionari filosòfic, va fixar en la memòria col·lectiva que el gos era el millor amic que podia tenir l’home; en ressaltava així la fidelitat i docilitat. Arribas, en el pròleg, però, s’encarrega d’exposar algunes de les nombroses altres connotacions que arrossega la figura d’aquest animal ara tan domèstic, que inclouen diferències abismals entre races. De ser un animal psicopomp (qui guia les ànimes a la ultratomba) o estar relacionat amb els ancestres mítics dels orígens civilitzatoris, a ser considerat impur en diverses religions o a utilitzar-ne el mot com a insult en moltes llengües.
De fet, Cunillé titula les dues parts o variacions de l’obra amb el nom de dos gossos mitològics germans que no es caracteritzen especialment per la submissió: Cèrber i Ortos, a qui Hèracles (més conegut en la mitologia romana com a Hèrcules) s’hagué d’enfrontar en els seus dotze treballs. Cèrber, que resguarda el límit entre vida i mort, té tres caps de gos, com a cua una serp i al llom li sobresurten caps de serp de tota mena; Ortos, que se situa als confins del món, té dos caps. Sobre espais tan descarnats i inestables —llindars— com els que ocupen els dos gossos monstruosos, faran equilibris, a la manera de funàmbuls, els pocs personatges que habiten aquesta obra.
A la primera variació, Kérberos, un jove i un home són a casa d’aquest segon. El gos de l’home, que corria sol pel carrer, ha conduït el jove cap a casa de l’amo. Més que conversar, els dos desconeguts es mesuren i s’avaluen, avançant sempre amb malfiança cap a les zones més vulnerables. Ressonen des del pati els lladrucs del gos; l’amenaça plana a l’interior de la casa. El domini fluctua entre l’un i l’altre, l’arrabassen subtilment assajant posicions diverses. ¿Amaguen alguna cosa els oferiments de l’home, que fins pretén regalar el gos al jove? ¿És benintencionada la revelació del jove, que admet tot just haver sortit de la presó? Cunillé manté amb mestria la tensió en el diàleg i fa que es respiri el constant i incert perill, que acaba materialitzant-se. A més, en el transcurs del diàleg hi aborda temes com el fracàs de l’educació i la cultura, i la pulsió artística estroncada.
A Orthós, la segona variació, és el gos qui desplega el seu discurs —o biografia— cap a un tu —vostè— que enganxa cartells amb la seva foto per tot arreu. Li etziba, d’entrada, que ell no s’ha perdut pas, no cal que enganxi tants cartells. Seguidament, narra detalladament la seva trajectòria com a «millor amic dels homes», és a dir: com passa de mans en mans d’un potentat, un jutge, un coronel i finalment un pastor, personatges que hi aboquen els desitjos insatisfets, fent-li confidències, utilitzant-lo d’amulet o omplint-lo de petons i altres manyagues tirant a lúbriques; però que també paguen amb ell els fracassos, amb puntades de peu, deixant-lo a la intempèrie sense menjar ni pràcticament aigua o tancant-lo a la cambra dels mals endreços. Tots ells, homes amb una parcel·la major o menor de poder que pugnen, de formes més o menys sofisticades, per eixamplar, i en general fracassen (més d’un acaba dessagnat a terra). El gos, que se’ls ha mirat amb escepticisme i resignació, continua el seu periple erràtic ara pel port i fa festes a aquells que en aparença li poden oferir una bona empara. El seu aspecte no llueix gaire, però manté l’esperança. En aquesta segona part, Cunillé teixeix un monòleg de gran riquesa lèxica i demostra un molt bon control del ritme i la intensitat.
A El gos les peces van encaixant a poc a poc, sempre de manera discontínua, deixant llacunes susceptibles de ser omplertes de múltiples maneres; les connexions són nombroses i indirectes; i per això el conjunt és obert però sòlid, ple d’interrogants així com de contingut. Cunillé ens situa just sobre els límits i ens fa circular per terrenys movedissos, pels extrems i els marges. Així, ens fa veure com, de prop, els límits es desdibuixen i tot acaba trontollant. En cada variació, el gos observa, acompanya i emmiralla els humans. D’aquesta manera, se’ns disparen preguntes: ¿qui de tots és més ‘gos’, més animal? ¿És en gran part el sistema, i els valors sobre els quals se sosté, que propicia aquests comportaments de lluita i abús de poder? ¿És el gos, Voltaire, el millor amic que pot tenir l’home? ¿I l’home, i també específicament en masculí, quin paper hi exerceix en aquesta relació?: ¿qui és l’amo i qui és el gos?
Cunillé, doncs, en aquesta obra indaga en la condició humana a partir d’un dels animals que sempre ha tingut més a prop, el quisso. L’utilitza de mirall: un prodigiós mirall finament esculpit per l’autora que produeix formes ambigües i inquietants, exposa tant els racons més vulnerables com els més monstruosos, i en què s’acaben confonent amb facilitat els humans i les bèsties. I és que El gos té un ben merescut premi: Cunillé sap molt bé com fer-nos ensumar el perill.