Canviar de cel, el llibre d’Adrià Targa que ha publicat Godall Edicions, es correspon amb una versió ampliada de l’original que va guanyar el premi VAE de poesia de Burjassot i està estructurat en quatre parts: «Ànims», «Cançons», «Cels» i «D’un diari». Totes elles travessades per la idea a què remet l’epígraf inicial d’Horaci: «canvien de cel, i no d’ànim, aquells que travessen el mar». Perquè, per més que es viatgi i es canviï de paisatge, hom no pot escapar d’ell mateix. El poeta campa pel fang del món però alçant la vista al cel. El cel que cau i desperta la terra en el poema a través d’una barreja d’experiències personals que serveixen de punt de partida per a la reflexió vital, i també per a mostrar-se el poeta a si mateix el lloc que ocupa en el món. Una barreja d’impotència i estupefacció travessades per una mena d’esperança desesperançada que acaba fent-se escriptura. Una escriptura que en general presenta una factura formal acurada, mantenint ja com a marca de la casa de l’autor, l’«orfebreria en la perplexitat» (que comentava Sebastià Perelló amb relació a Ícar, el llibre anterior de Targa). Tanmateix, al llenguatge diguem-ne més pròpiament poètic, s’hi incorpora tot sovint un lèxic/to volgudament col·loquial, generant un contrast que insufla un alè de sinceritat en el poema (en ocasions a través d’un to més cru, en d’altres a través d’un to més delicat), acostant el jo poètic amb el poeta autor. Sigui fet a posta o no, opera com un recurs literari efectiu. Es tracta, en tot cas, d’un «formalisme» ben entès en tant que no renuncia a les possibilitats del dir sinó que les explora, i que, a aquestes alçades, ja podríem dir que es tracta d’un tret comú en certs poetes d’una mateixa generació. En el cas que ens ocupa, tot articulant la tensió entre contrastos: allò elevat amb allò quotidià, els viatges amb la terra natal, ensonyaments amb racions de realitat, el poema com a eina de coneixement amb el seu valor comunicatiu, la fragilitat i la dispersió amb la relligadura mètrica, una certa bellesa descriptiva amb la distància irònica del poeta contemplant-se en el poema, etc.
Respecte de les parts en què s’estructura el llibre, si a «Cançons» l’autor opta per l’ús del sonet més clàssic, a «D’un diari» adopta la forma de la prosa poètica. Els títols, per tant, resulten significatius (també els dels poemes). «Ànims» i «Cels» incorporen més varietat temàtica i formal però comparteixen el rigor estilístic. Es tracta de dos apartats que en ocasions resulten intercanviables, si bé «Ànims» se centra més en els estats d’ànims, de tendència melancòlica, i «Cels» en els viatges, de tendència iniciàtica.
Per altra banda, allò que trobem en els poemes no és simplement el relat d’una experiència vessada en el poema sinó que l’experiència mateixa esdevé possible com a tal gràcies al mateix poema que l’acaba configurant (‘poesia’, recordem-ho, ve de poesis (‘creació’, ‘producció’)). Potser perquè, tal com escriu Targa en una de les proses de Canviar de cel: «Tot allò que faig és una manera de posar en pràctica allò que he llegit.» En aquest sentit, caldria fer patent el ventall d’influències que poblen el llibre, la qual cosa requeriria una extensió que les característiques d’aquest text no permeten. Tanmateix, sí que destacaria que en el llibre hi conflueixen d’una manera remarcable, al marge dels estudis de filologia clàssica de l’autor, la poesia de Iehuda Amikhai i de Gabriel Ferrater, mesclades sovint amb un marc de fons diguem-ne horacià.
Es tracta d’un llibre plenament modern (entès «modern» a la manera de Meschonnic: com un procés que no finalitza mai, un procés de subjectivació i historicitat, singularització, en qualsevol temps). Perquè la veu que s’hi deixa sentir és la d’algú que ha assumit tota una tradició poètica (i la clàssica en particular) però que viu plenament (és a dir, problemàticament) en el seu temps. Un exemple: si Aristòtil deixà escrit en la seva Poètica que la història explica el que ha passat mentre que la poesia explica el que podria haver passat, Targa assimila aquesta idea i la reifica per adequar-la als seus problemes personals: «el que vull dir en poesia: […] allò que no va ser, però podria haver estat». Aquesta afirmació, que apareix de manera explícita en un dels poemes finals, la trobem implícita en la resta: es tracta més aviat d’una manera de fer.
És l’escriure i el llegir que es retroalimenten (llegir entès també com una manera de desplegar la mirada en el món). Al llibre, el jo poètic s’insufla a través noms literaris i mítics com Virgili, Leopardi, Hèrcules, Julien Sorel, etc., però també de la família, dels amics, dels amants. També d’indrets: Berlín, Barcelona, Porto, Itàlia, Grècia, la moto, el trenhotel, etc. Autors i llocs nombrats operen en un mateix pla estructural en tant que tots ells hi fan de tornaveu: es tracta d’un collage d’identitats com a peregrinato vitae que va de veu en veu i de cel en cel (i de zel en zel, fins). En un moment determinat del llibre el jo poètic confessa que no sap si arribarà mai a ser ell mateix. Ja Keats ens parla del poeta com a camaleó (en el sentit que es va bastint a través dels altres, substituint-los, reomplint-los: no té identitat) i ens diu que és justament així com el poeta arriba a ser ell mateix.
Un altre aspecte que em sembla rellevant del llibre és que planteja (i, a la seva manera, resol) de manera implícita una pregunta interessant i necessària: què fer-ne avui de la tendresa? I encara: què fer-ne avui de la impotència? I encara més: són combinables l’una i l’altra? I com? Personalment, a Canviar de cel hi llegeixo una tendresa que ha vingut a fer-se partícip del seu temps tot buscant-hi un racó, ni que sigui per acabar ensorrant-se amb ell.
Al cap i a la fi, podríem sintetitzar aquest text afirmant que el poeta sap treure suc a les possibilitats a l’eina de la poesia per a poder expressar allò que vol. És a dir: allò que ja s’espera d’un poeta. Res de nou sota la capa del cel doncs, ni que de vegades ho sembli. I, tanmateix, no és poca cosa. En certa manera, el poeta recorda i actualitza allò que ja va deixar escrit Lucreci fa vint-i-dos segles: «observa ara: ningú, afatigat, assaciat de veure-ho, no es digna a aixecar els ulls a les regions lumíniques del cel». En el cas que ens ocupa podríem afegir: hi ha qui encara aixeca els ulls al cel i, a més a més, sap fer-lo tocar de peus a terra. Potser, capgirant la imatge, es tracta del poeta que ha aconseguit enlairar el seu estel. Malgrat tot. O justament per això.