Llegir les novel·les d’Eva Baltasar que conformen el conegut com a «tríptic de gel» és enfrontar-se —de manera seriosa— amb l’esdevenir de tres protagonistes que, d’una manera o d’una altra, se senten incòmodes amb el context en què viuen i decideixen sobreviure instintivament, amb totes les dificultats que això suposa. Perquè viure costa i viure feroçment, encara més.
La protagonista metafòrica de Permagel (Club Editor, 2018) és, com el seu nom indica, una capa de terra congelada que se sent aïllada del present que viu i que, víctima dels afectes i les decepcions constants, sembla que es vol fondre. Però la solitud de Permagel és aquí glaçada, distant, combativa amb la mare asfixiant i controladora i aparentment —només aparentment— permissiva amb els esquemes socials i personals primmirats de la germana. «Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament», afirma la protagonista des del límit emocional en què viu. Així és com també transita el dolor, per sota del permagel, sense que ningú se n’adone.
Boulder (Club Editor, 2020) és, novament, el nom figurat amb què coneixem la protagonista a sobre d’un mercant que costeja Xile i on fa de cuinera, perquè «necessitava encarar el buit». En aquest vaixell, coneixerà Samsa i, amb ella, l’inici del precipici vertical que l’ancorarà a terra, a la realitat i a la convencionalitat. Ella, ara, caurà víctima de «la força dels llaços familiars» quan Samsa, que s’acosta a la quarantena, decideix ser mare. Comença aleshores el calvari de la inseminació: «Quan li porto el cafè del matí, els cabells escampats li brillen sobre el coixí com si ja estigués embarassada». Quan aconsegueix tenir la criatura, la Boulder s’acaba sentint, cada cop més, un personatge secundari de la seua mena de família islandesa que han format ella, la seua dona i la petita Tinna. En aquest cas, la solitud, construïda a partir de la destrucció dels vincles i dels afectes que li són donats (en un moment, afirmarà: «No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu»), es maneja amb el desig quan apareix una altra dona: «Les seves ungles, que engoliria d’una en una, brillen tant que no semblen humanes». D’aquesta manera, la protagonista torna a ensorrar (com ja ho havia fet la Permagel en la novel·la anterior) les estructures que la lliguen a unes convencions en què no creu: «La vida pot no agradar-te però ser innòcua, com el clor que empasses amb l’aigua».
Mamut (Club Editor, 2022) és, a més del testimoni que tanca el tríptic, la protagonista que experimenta més directament el periple solitari de voler deshumanitzar-se. La Mamut renuncia a la seua feina com a sociòloga becada, abandona la ciutat i s’instal·la al camp. En aquest nou context, s’allunya dels «eixams» de la gent, de les masses: «Fa milers d’anys, dels forats se’n deia coves. Ara en diem oci, esport, xarxes socials. Ens tanquem a les nostres cel·les miserables i ens sentim orgullosos, pensem que som afortunats». Per contra, desenvolupa, si és que es pot dir així, l’instint de la convenció de voler gestar un fill, «de fer passar la vida cos a través» al desig animalitzat de reproduir-se, instintivament. La Mamut, prehistòrica i forta com l’animal a què al·ludeix, tracta —novament, de forma solitària— d’establir un vincle amb la natura (un vincle que els humans hem perdut), però no li resulta. Perquè l’hàbitat del camp és, com a mínim, tan violent i primitiu com el de la ciutat. El problema rau en què la protagonista ho normalitza i, en part, s’hi immisceix i s’hi integra. El desig —en realitat, redescobriment salvatge— l’ajuda, com també a les altres dues protagonistes de les novel·les anteriors. I, com en els casos precedents, també, la realitat s’imposa, amb la qual cosa, Mamut torna a la seua condició de no-mare solitària: «No hi ha vida desitjable. He comès un crim. La vida és el territori de la multitud, per això m’he desentès del crim. No hi ha res meu, fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu sigui de la vida, que busqui i trobi el seu camí dins de la vida inhumana i crua, perquè ja no és meu». Se sap aïllada, sola i, per tant, desajustada amb la realitat que l’envolta. Per això, no sap viure d’una altra manera i inicia, ara que ja ha complert el seu desig (que només era això, mer desig), «un nou desterrament, ara que he pervertit el vell».
En definitiva, Permagel, Boulder i Mamut són, no sabem si del tot conscientment o voluntària, personatges-límit i, en ocasions, fins i tot primitives, en el sentit més pur de la paraula. Ens ho fan saber constantment. La diferència és que, amb la literatura, hi ha racons que ens poden ser descoberts i aparentment esclarits, encara que en realitat siguen del tot obscurs i inaccessibles. Com el gel, la terra i la pell.