Dilema d’energies, el sisè llibre de poesia de Pere Antoni Pons, apuntala una tendència dominant en els seus últims llibres: la constatació d’un punt d’arribada en l’escriptura que mostra el plaer del camí fet i de ser on s’és, un plaer que és pàtria i que no exclou el dolor ni l’odi ni les contingències pròpies de la vida que cal assumir, però que valora per damunt de tot el fet d’estar viu. Aquesta vegada, l’autor ho concreta a través d’un joc d’analogies entre la diversitat formal que permet l’eina de l’escriptura en tensió i les contradiccions pròpies de la vida (la personal i la del món que li ha tocat viure). Vet aquí el dilema d’energies. Som, tanmateix, lluny de l’autoajuda: el poema és aquí espai per a la recreació d’un mateix, per a esbravar-se dels mals d’època i dels que la travessen, per a estirar els diferents fils que es nuen a dins, sigui a través de la màscara del jo poètic o a través del joc de treure-se-la. Poemes de caire vitalista que tant poden caure pel cantó d’una certa tendresa com, en ocasions, d’un cert tremendisme. En ocasions són viscerals, en d’altres gairebé metafísics, tot sovint riallers, prop del sarcasme. Poemes desesperats i no. Hi domina el to conversacional, sigui a mode de soliloqui (un dels punts forts i marca de la casa de l’autor) o bé a la manera d’un amic que et parla de tu a tu.
El llibre està dividit en sis seccions (de les quals els títols resulten prou clarificadors): ʻLa part dels poemes’, ʻLa part de les proses’, ʻLa part de la contrapoètica’, ʻLa part de les cançons’, ʻL’altra part dels poemes’ i ʻLa part del poema llarg’, on l’autor entaula conversa amb el seu estimat Leonard Cohen. De quan en quan també trobem, dispersat entre les seccions, algun poema molt breu a la manera d’un aforisme. Hi ha també barreja (o, si es prefereix, simultaneïtat) d’estils i referents. A tall d’exemple, un deix de surrealisme al costat d’una imatge ben quotidiana: «La pica plena fins dalt de plats bruts, el violí blau de la covardia». Per altra banda, hi plana també un cert gust per l’art i la figura de l’artista consagrat al seu ofici: en aquest sentit, el jo poètic i el de l’autor (periodista especialitzat en crítica d’art, entre d’altres) esdevenen vasos comunicants. En ocasions, el llibre també és travessat per un cert expressionisme, no sé si dir-ne mallorquí, però que (trans)porta un cert deix blaibonetià i bartomeufiolesc. És la barreja, fet i fet, part de la gràcia. No és que l’autor no professi una «manera pròpia» de fer i vagi temptejant sinó el que explicava Borges: «Després de tants anys d’exercici de la literatura, no professo una estètica. ¿A què afegir als límits naturals que ens imposa l’hàbit els d’una teoria qualsevol?». A no ser que sigui com estímul, afegirà. Es tracta d’una mescla que acaba en sincretisme, entès com allò que cau pel seu propi pes.
En general, els poemes semblen operar com una eina formal posada a favor d’alguna cosa viscuda que necessita ser explicada, i no a l’inrevés, com passa sovint. Fins i tot, quan a la part de la contrapoètica (la més breu de totes) l’autor s’acosta més a la metapoesia, és per voluntat de parlar d’una vida de la qual el poema també forma part. No sacralitza el poema justament per tal de no banalitzar-lo. Però el grapeja i el tensiona a fi de trenar escriptura i vida, diguem-ne. La seva escriptura, però, més que concentrar-se en un destil·lat, tendeix a escampar-se. Com hem dit abans, a Dilema d’energies la varietat també la trobem en les diferents maneres formals de treballar els poemes: sigui a través d’una mètrica en ocasions una mica sui generis (no en va, l’autor ha deixat dit en algun lloc que és més difícil escriure un poema en vers lliure que troba el seu to i el seu ritme que no pas escriure un poema amb rima i mètrica perfectes), en vers lliure, en prosa, en poemes breus vorejant l’aforisme.
Temàticament el llibre s’articula al voltant de la cosa d’existir (tan vaga i tan singular a la vegada), amb un predomini de l’amor, en un sentit ampli, o d’alguna de les seves variants: l’amistat, una certa tendresa per les coses, la passió de viure (que inclou la ràbia per la merda del món), etc. Tot plegat conjugat amb una certa ironia i mala llet. Per altra banda, trobem un altre tret ja habitual en l’autor: una certa idealització de la joventut («el mite gastat (però real) de la vida viscuda») que, a banda del deix nostàlgic, funciona com a combustible del poema. Tot i la varietat explícita en les diferents parts, el llibre s’articula d’un mode prou unitari en tant que les parts mantenen un mateixa cosmovisió, to de fons i manera de funcionar. En general, els poemes parteixen d’un fet proper (personal o d’actualitat) que indueix a una posterior reflexió vital de caràcter més general. Poemes gairebé sempre directes i clars que, al mateix temps, planten racons que són per tornar-hi. M’agrada pensar en la progressió del llibre no com una cosa lineal sinó més aviat com els anells concèntrics d’un arbre que es va engruixint; uns anells, per tant, que al mateix temps que són independents estableixen i relliguen el conjunt.
Dilema d’energies practica una l’assumpció d’algú que s’autoretrata a la meitat del camí de la seva vida i, a la vegada, no renuncia a la imaginació ni al poema com a eina per a explorar. El fruit madur que busca la mà que l’aculli i al mateix temps furgar el pinyol. Hi ha un treure pit però també un empassar-se els mocs. No renuncia a cap de les possibilitats del mirall. En aquest sentit, un altre dels altres aspectes que trobo interessants, ja no només del llibre sinó de l’autor, és que allò que en un altre podrien ser defectes (un cert to sentenciós, en ocasions estarrufat), en l’autor tendeix a fer-se virtut. El llibre és, ras i curt, una bona companyia. Me n’hi aniria de copes, compartiria una passeig i observaríem la gent, potser ens estovaríem una mica. En acabat, el llibre em diria, sorneguer: «el fàstic inèdit de ser qui som». I jo respondria: sí, però tanmateix no conec una altra cosa. Fa, per tant, de mal comparar! I el llibre posaria cara de riure empassat, com assentint, per acte seguit afegir, potser a mode de poètica d’aquest Dilema d’energies: «la simultaneïtat confusa / de la vida: única omnipotència a què pots aspirar».