Hi ha una mena de llibres que són útils a tradicions culturals com la catalana, en què la fortalesa del sistema literari no és, com si diguéssim, un fet indiscutible. Són llibres que recullen, endrecen, i tornen a posar en circulació textos més o menys erudits, més o menys acadèmics, que s’han publicat, ara i adés, en diaris, revistes i altres canals acadèmics de difusió limitada i de ressò escàs. Aquesta és, em sembla, la intenció del llibre i l’esforç que Damià Pons ha fet a La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions. El subtítol posa el lector en alerta del que hi trobarà —tres seccions dedicades, efectivament, a estudis sobre la cultura mallorquina, a semblances de prohoms del país i a reflexions sobre el mallorquinisme polític. Com a lector, hauria agraït un pròleg que em posés en context, m’expliqués les circumstàncies de cada article i m’explicités el fil que els trava. He d’avisar que no tots els textos —i especialment no totes les semblances— són d’àmbit estrictament mallorquí, però per a algú com Pons, que entén el país en la seva totalitat, això no és una contradicció, sinó una mostra d’afirmació nacional i del que hauria de ser normal —i ho celebro.
La primera part recupera vuit escrits acadèmics que giren al voltant de la construcció cultural (i nacional, diria) de Mallorca durant el segle XX. N’hi ha, efectivament, d’estrictament mallorquins, com els dos primers articles, que s’ocupen de dos moments clau per al mallorquinisme: el 1917 —com a any simbòlic, si es vol, però rellevant per a la superació de la cultura adotzenada, provinciana i espanyolista de la Restauració—, i la dècada de 1960; o com els texts dedicats a Lluc i a la commemoració del sisè centenari de la mort de Ramon Llull. Amb estrictament mallorquins vull dir que s’ocupen de temes de cultura catalana que afecten Mallorca i, si hi apareixen relacions culturals amb la resta del país, és només de manera tangencial. Ara bé, crec que la sèrie de tres articles dedicats a Miquel dels Sants Oliver —indubtablement mallorquí— prenen una altra dimensió, perquè incorporen necessàriament una visió més àmplia —més ampla— del país. És molt clar, si es vol, en el que duu per títol «Miquel dels Sants Oliver i la ciutat de Barcelona», però també en el text anterior, en què Pons repassa les relacions d’Oliver amb Antoni Rubió i Lluch i amb Gaziel. Allí es veu clarament com Oliver participà, des de la seva mallorquinitat, en la vida pública cultural catalana des de llocs tan diversos —però tan eficaços a la seva tasca— com La Vanguardia, l’Ateneu Barcelonès o l’Institut d’Estudis Catalans. Gaziel destaca de manera molt negativa l’ocupació periodística d’Oliver, ja que, segons aquell, era una tasca que el va distreure d’ocupacions intel·lectualment més dignes. M’agrada que Pons el contradigui, primerament perquè un bon article de diari pot ser tant o més bo que un gran llibre —això no ho diu Pons, ho dic jo—, i segonament perquè, en un país com el nostre, el periodisme és sovint l’ocupació més digna que pot trobar l’escriptor que vol viure de la seva lletra. És bo que un progressista declarat com Pons s’ocupi de posar en valor l’obra política i intel·lectual d’un conservador com Oliver, fet que entronca directament amb la manera com l’autor entén el mallorquinisme polític, l’eix del tercer bloc.
Entre un bloc i altre, però, hi ha les «Semblances», nou textos que elogien i ponderen la tasca intel·lectual i cívica de personatges majúsculs com Joan F. Mira, Isidor Marí o Joaquim Molas —de fet són set retrats, perquè tres semblances són dedicades a Molas. Una bona constatació més que, malgrat la «Mallorca» del títol, per a Pons el país és un contínuum, i valencians, catalans i eivissencs tenen cabuda a les seves semblances al mateix nivell que els mallorquins.
I, en fi, l’últim bloc és el més diferent i, potser, el més suggestiu intel·lectualment. Pons hi aplega vuit textos, alguns dels quals són entrevistes a ell mateix, i hi reflexiona sobre el passat, el present, i el futur del mallorquinisme, tot prenent-hi part activa, des de la seva militància política i les seves responsabilitats institucionals, i alineat amb el PSM, o el que és el mateix, amb l’esquerra progressista mallorquinista. Què cal entendre per mallorquinisme ho aclareix ell mateix. A la pregunta «Mallorquinisme o catalanisme?» hi respon amb un senzill —i, per a mi, excel·lent— «En realitat són termes equivalents». I hi afegeix: «Catalanisme, valencianisme, mallorquinisme o menorquinisme tenen la mateixa substància i responen a la mateixa actitud». I encara, unes ratlles més avall, rebla: «Crec que seria un error que a Mallorca es prescindís del terme mallorquinisme substituint-lo sistemàticament pel de catalanisme» (p. 269).
Com he dit suara, és un encert que aquests textos no es perdin en periòdics peribles i revistes acadèmiques poc accessibles. No tinc cap dubte que Pons ha ofert al públic mallorquí —però no només— un treball rellevant, que conjumina la recerca de la història cultural i literària del país amb la projecció futura del mallorquinisme com a eina vàlida —com l’eina més vàlida— per fer-lo avançar socialment.