Dir sense dir. Passejar pels límits dels mots, esquivar-los, perdre’s en el no-res. Encegar-se amb la llum que, tímida, ho trasbalsa tot i (des)dibuixa ombres dins la foscor. Escoltar, gaudir, propiciar els silencis reveladors. Traçar amb els dits camins que són retorn i que, immutables, es transformen als nostres ulls. Això és llegir Clars, aquest matí, són els teus records, llibre que aplega bona part dels poemes escrits per Antoni Clapés entre 1986 i 2011.
El volum, que inclou un encisador epíleg de Víctor Sunyol, es divideix en sis apartats, referits als títols originals amb què foren publicats anteriorment cada un d’aquests llibres de poemes: A frec (1994), In nuce (2000), Alta Provença (2005), Miro de veure-hi (2007), La llum i el no-res (2009) i L’arquitectura de la llum (2012). Malgrat aquesta classificació, però, cal reconèixer que els poemes vertebren un cos d’una unitat sorprenent, com si en lloc d’una obra reunida ens trobéssim davant d’un llibre compacte i indivisible.
I és que hom hi pot detectar motius comuns i indestriables que apareixen de manera recurrent al llarg de l’obra. A poc a poc, d’amagades, en silenci; ítems que, d’una manera o una altra, sempre emergeixen: dubtes, silencis, records, ombres, camins, pedres, buit. Perquè, independentment de l’apartat –i fins i tot del poema– allò que els versos clapesians destil·len va molt més enllà d’una simple temàtica o reflexió; ens trobem davant una particular manera d’entendre –i fer– poesia, caracteritzada per la recerca de respostes probablement inexistents. I és que no és el poeta qui tria els mots per dir i descobrir, sinó que del desconeixement i del no-res irrompen les paraules per sacsejar-ho tot. Com un arbre que crema, els versos neixen dels guspireigs i s’escampen lliures, fugissers. Atret per una força incomprensible, el poeta ja no pot sinó rendir-se a aquesta atracció invisible. I després de l’eclosió, la pau.
Llegir Clapés és transitar un camí ple d’interrogants, cavil·lacions, enigmes sense resposta. Vacil·lar, cercar, perdre’s i tornar a començar: «Poema –pensament en dubte / que cerca mons on habitar. / Dubte –encara i sempre / vorejant límits / abismant-se a l’inconegut.». Et transforma, llavors, en un viatger que ha de travessar escletxes, (re)construir trencaclosques, vorejar muntanyes per atansar-se a una realitat del tot inassumible i desconeguda, perseguit per una ombra solitària que t’acompanya dins la foscor. Llegir els versos clapesians és volatilitzar-se entre instants de claror, miralls còmplices, records inesborrables i tèrbols. És caminar inesgotablement per, tanmateix, comprendre i acceptar que, malgrat les passes, els salts i memòries, no hi ha trajecte ni recorregut. No hi ha traces ni empremtes, només quedes tu. Perquè sempre has estat –només– tu: «canvies tu, no pas el camí […] el camí el fas i et va fent.». Aleshores tot esdevé retorn, et tornes situar al punt de partida i acceptes emprendre un nou viatge, tornar a començar(-te). I davant el pacte, l’essència; novament el silenci.
Un silenci que tot ho eclipsa i absorbeix, que és inici i fi alhora, perquè tot ho sap i tot ho amaga. Testimoni del viatge i del recorregut, present a cada vers, a cada mot, a cada instant, t’acompanya sempre. Aventurar-se a entendre’l és com intentar domar un animal salvatge; imprevisible, incontrolable, impossible: «Cap mot no el pot dir, el silenci: / el perfà –tot just. / Escolta / la seva indesxifrable veu.». I en aquest emmudir, en el no-dir, trobar les veritats ocultes; ser víctima i partícip d’una revelació magnànima, i aleshores entendre(‘t), descobrir(-te): «En el ressò del silenci / escoltar la pròpia veu: / interior». Un silenci revelador que, pacient, t’aguaita i et confessa camins, llums, records, pluges, ombres, veritats, no-res: I aleshores entens per què «només callar és dir».