Autoria: Aina Fullana Llull
Títol: Els dies bons
Editorial: Edicions Bromera, Alzira, 2021
Pàgines: 256

Hi ha títols que ho diuen tot, o almenys ho insinuen, però per més que he elucubrat sobre la novel·la Els dies bons, d’Aina Fullana Llull, no he tret res en clar. Una de les raons és que tots tenim en la vida dies bons i dies roïns, encara que, per algun motiu que no sabria explicar, sempre tendim a recordar més els dies roïns que no els bons, i hauria de ser a l’inrevés. Qüestions que he deixat de banda tan bon punt la lectura ha pres volada.

Els dies bons està ambientada a l’illa de Mallorca, entre Manacor, el port, i llocs turístics costaners des de s’Illot, Cala Millor o Cala Murada. La novel·la dividida en tres parts, està subdividida al seu torn en capítols molts curts que recreen escenes que el lector haurà d’anar recomponent.

Ho acabem de dir: després de la tempesta, ve la calma. Després dels dies roïns, hauran de vindre per força els dies bons, i com si ens endinsarem dins la trama d’una novel·la de suspens d’Agatha Christie, ens convertirem per un temps en improvisats detectius mentre escoltem la veu de cadascun dels tres personatges, Xavi, Martina i Ariadna, que ens contaran en primera persona poc més o menys les mateixes coses, vistes des d’angles diferents. Un argument que escriptors com Thomas Wolfe en El nen perdut, o Patrik Modiano En el cafè de la joventut perduda han desenvolupat i que en Els dies bons d’Aina Fullana Llull mereix l’atenció gràcies al fet que ha sabut conjugar un excel·lent exercici d’estil. Per una banda, hi ha les diferències de llenguatge segons qui conta la història: en Xavi trobem una veu desimbolta que ha viscut l’ambient de carrer més que el de casa; Martina és més casolana, observa més que no xerra, i Ariadna tota una torrentada de sentiments. Per l’altra, la d’haver sabut portar la parla col·loquial a un nivell de formalitat que no desmereix en res i que fa més creïbles el drama dels personatges.

Els tres personatges han viscut d’esquena el seu drama particular i ara, obligats per les circumstàncies, sembla que tenen intenció de verbalitzar-ho, d’ací que repassen aquells moments que més els han commogut des de la infantesa fins al moment present. En Xavi hi ha el desencadenant de la seua drogoaddicció i el periple fins arribar a la desintoxicació: «la manera més fàcil de fer amics, quina és? Anar de marxa; i al poc d’haver eixit del centre, conèixer Martina i el que suposa, d’adquirir un compromís, i després el naixement d’Ariadna i Ferran». Una existència que sempre ha transcorregut entre dos mons paral·lels, l’un amb la família i l’altre amb la degradació: «Les drogues, una vegada que les has deixades, ja les has deixades. El problema més greu és la vida que t’ha duit a les drogues». Tota la seua vida ha sigut una muntanya russa. Mentre Xavi ens conta tot això, més d’un voldria ajudar-lo, però no sabem com podrien fer-ho. També trobem aquell punt de tendresa davant del sofriment: «la soledat només està bé quan la tries». Martina, introvertida i poc xerradora, com hem dit, es troba amb un Xavier que la conquista amb la paraula: «Ell el que feia era enganxar amb les paraules, perquè començava a xerrar i que si això i que si allò i tu començaves a escoltar i pareixia que t’havia de salvar la vida i el món i tot». Ariadna, amb estudis, ha crescut al bell mig dels pares, sense a penes saber res del que passa, tot i que intueix que alguna cosa no funciona com cal, per a qui els dies bons o els roïns «són records que pareixen una pel·lícula que vares veure fa molt de temps», per a qui la meta en la vida és: «ser feliç, sempre, no en el futur, perquè el futur és sempre, és demà i és avui d’aquí a una hora».

Les emocions i els sentiments recorren de principi a fi Els dies bons com un riu desbocat, ja ho diu Xavi al poc de començar: «Als grups assistíem tots. Hi havia diversos grups en què parlàvem de nosaltres, però els més brutals eren els grups de sentiments». Aina Fullana Llull s’acaba d’estrenar com a narradora en aquesta novel·la que ha merescut guanyar el Premi de Narrativa Alfons el Magnànim que convoca la Diputació de València.