Més enllà de l’anècdota de compartir un nombre similar de pàgines i una mateixa traductora i editorial en la versió catalana, aquests dos llibres tenen molt en comú. D’entrada, tots dos van ser escrits en una presó: Behrouz Boochani (Kurdistan oriental, l’Iran) va ser retingut per les autoritats australianes durant sis anys a l’illa de Manus (Papua Nova Guinea) quan intentava entrar al país com a migrant sense papers; Ngugi wa Thiong’o (Kenya) va ser empresonat durant un any al seu país per escriure una obra de teatre marcadament crítica amb el neocolonialisme, i per atrevir-se a fer-ho en kikuiu, la seua pròpia llengua, en lloc d’emprar l’anglès. Fruit d’aquestes circumstàncies, els dos van haver d’emprar-hi mitjans insòlits: Boochani la va escriure a través de whatsapps que adreçava a un amic i Thiong’o, en paper de wàter. Totes dues parlen del captiveri: Boochani se centra a descriure els mitjans a través dels quals es pot deshumanitzar un reclús, i Thiong’o ens dibuixa les vies per empresonar les ments.
Cap altre amic que les muntanyes narra el viatge que emprèn l’autor des d’Indonèsia cap a Austràlia, on pensava trobar refugi davant la persecució a la qual l’havien sotmès les autoritats iranianes arran de la seua activitat periodística. Els primers capítols són els més narratius, i expliquen, en un to marcadament èpic, quasi podríem dir d’aventura, el viatge amb un vaixell a punt de naufragar enmig d’una tempesta, i els treballs de tripulants i passatgers per salvar-lo, i també les complicitats i les disputes que l’excés de càrrega, i el perill latent, promouen entre els migrants.
El gros del relat, però, l’ocupa la descripció de les estratègies que els captors fan servir per oprimir, torturar i aniquilar els presos de l’illa de Manus, que són tractats com a criminals pel simple fet de fugir del seu país (amb la complicitat subordinada dels guàrdies papus: el neocolonialisme, també present). No hi ha, doncs, una trama a l’ús, sinó un seguit d’episodis que retraten les dures condicions dels captius, el desencís de no entendre’n les raons, de viure un temps indeterminat en terra de ningú, sense càrrecs, però també sense saber si arribaran mai a tastar la llibertat. Per traslladar-nos-ho, Boochani barreja el relat més purament novel·lístic amb la reflexió oberta, la prosa fluida amb els poemes que intercala de tant en tant. El resultat és una obra difícil de classificar, d’una estranya bellesa formal i que et deixa un regust agre al paladar. I sí, podem anomenar-la novel·la només pel fet que aquest gènere, en els temps actuals, ha demostrat que té, si els hi ha, uns límits ben difusos. És, en tot cas, una denúncia del tracte que els països dits civilitzats atorguen als fugitius de la misèria, la repressió o la guerra, de com els drets de què tant es vanten algunes democràcies no són aplicables als que venen de fora, només perquè venen de fora, d’una rodalia pobra i marginal. I tant se val si fugen d’un infern.
El diable a la creu és, en aparença, més narratiu, tot i que incorpora alguns subrelats que podrien entendre’s com a reflexions, i –una coincidència més– també inclou, tot i que més de tant en tant, lletres de cançons. La protagonista és Wariinga, una dona jove que ha de deixar el lloc de treball quan el seu cap la coacciona per mantenir-hi relacions sexuals. Ella es nega i perd la feina i, de retruc, és també abandonada per la seua parella i expulsada del pis de Nairobi on vivia llogada. Així, decideix tornar a Ilmorog, el seu poble. Farà el viatge en una mena de taxi i allà s’assabentarà d’una curiosa reunió: la festa del diable, on s’aplegaran els lladres i estafadors moderns per discernir qui n’és el millor. Wariinga i els companys de viatge hi assistiran i podran escoltar les històries amb les quals els distints malfactors pretenen justificar la seua primacia dins del grup. Presidint la reunió, hi ha els lladres i estafadors internacionals, de qui els professionals del furt i l’estafa kenyians han de prendre model.
L’espina dorsal del relat és la peripècia de Wariinga: sabrem que té una filla d’un antic amant, un home ric que la va bandejar en saber que estava embarassada, i assistirem al festeig amb un dels passatgers, que la menarà a un final inesperat. Un trajecte que no és sinó la progressiva presa de consciència de l’entorn en què viu i la decisió de rebel·lar-s’hi. Inserits en aquest marc, Thiong’o ens presenta una sèrie de testimonis i de situacions que demostren que la independència de Kenya, i de tants altres països, no és sinó un subterfugi a través del qual els països occidentals, i les seues grans corporacions, segueixen dominant el món, ara mitjançant intermediaris locals.
Dues novel·les intenses, peculiars, lúcides, incòmodes, brillants, escrites des de punts vista extraeuropeus, una oportunitat gens habitual i que cal agrair a Raig Verd. Dues lectures que van molt més enllà de les tres-centes pàgines llargues que ocupen i es queden molt de temps amb nosaltres. I ens inviten a pensar.