Susanna Rafart presenta un recull de poemes que vol fer brotar de la mateixa branca de la qual penja la poma del poema de Safo, que Carles Riba traduïa així: «Tal com la poma qui vermelleja tota sola dalt de tot / de la branca més alta: els qui feien la cullita l’han oblidada / oblidada? no és que no l’han pogut abastar-la». Intacte resta a la pomera aquest fruit que deleix, però no és el del pecat original, sinó el d’una veu poètica primitiva que l’altura ha fet perdurar durant segles. Igualment han contribuït en la seva conservació la fermesa de la capçada i les arrels de la pomera, que ara la poeta ripollesa empelta amb el saüc per fixar els seus versos. Així, de la mateixa manera que la poma de Safo tempta de ser menjada però resta inabastable, Rafart deleix el lector amb una collita de poemes de textura ferma i polpa àcida. Cal, però, degustar-los a petites mossegades, que de tan madurs a voltes es tornen críptics i durs de digerir, si bé sempre d’una qualitat excel·lent. Madurats a cavall del paisatge postindustrial de Ripoll i grans feixes de natura amb flora i fauna de tota mena, el recull de peces giren al voltant de la pèrdua. De les més generals de la condició humana, a les més íntimes, passant per les culturals dels nostres mites. Amb influències que van des dels poetes romàntics com Wordsworth fins a Heaney, passant per Emily Dickinson i Paul Celan, i també els nostres Maragall o Vinyoli, a D’una sola Branca Rafart abandona la prosa poètica que caracteritzava Beatriu o la frontera i el connubi que aquesta creava amb els poemes en prosa d’altres reculls del passat.
El nou volum obre camí amb el «El caminant», en el qual un viatger ens avança el to del conjunt: «el caminant en el crepuscle roda / ressec fins a morir en un vell desig / sense companys i ja esqueixat de l’arbre / que un dia va nodrir amb el seu lament». A aquest primer text que encapçala el llibre el segueix la primera de les parts, ʻL’arc en la llum’, que agrupa trenta peces numerades que conformen una elegia al pare: «t’he dut al ventre, fill de la mort / pare amantíssim / quan cau la tarda, torno a abraçar-lo / el buit que van deixar les teves cendres». Els poemes evoquen els llocs de les pèrdues i els forats que les balmen, com ho són també totes les coses que han quedat després de la mort: emancipades dels seus antics propietaris. Així, també hi ha el taronger que havia plantat l’avi en aquest jardí d’infantesa perdut o viatges amb tren que recorren els vestigis d’allò que un dia van ser les fargues de la Vall del Ribes. Unes vies ferroviàries que, com el riu d’Heràclit, assenyalen que la vida, com el paisatge que travessen, no és la mateixa que antany, encara que el camí del ferro sigui el de sempre i no es vulgui tòrcer mai: «roda cansat el tren per fargues velles / tintant un sol vespral expiatori / albires la ciutat darrere els vidres: del tu que has contemplat te’n queden dies». A través de la finestra, doncs, hi trobem un paisatge fet malbé, de decadència industrial, que Rafart evoca amb al·literacions i l’ús deliberat de consonants vibrants per tal d’evocar el treball del ferro.
Aquesta idea de forja, però, pren més protagonisme en la segona part, «De les coses concretes», en la qual s’emfatitza la imatge del paisatge perdut: «tot s’ha esberlat: la vella foneria / és ara l’urna d’heures tardorals / l’aigua no corre a la turbina eixuta». Una part que l’autora ha volgut començar amb un vers d’El comte Arnau de Maragall per suggerir que aquest és el mite que recull. Rafart condemna la indiferència i la no actuació davant d’aquest món tan destruït que ha estat abandonat, fent així que Adelaida es convertís en una nova dona de Lot: «en l’argument, el demble, trist afany / l’home sagnant a peu de carretera / la dona-arbre, al seu arbitri, sal». Això no obstant, el recull conclou amb un altre vers maragallià de la llegenda que ens fa pensar que aquest acabament potser no és precisament l’últim crepuscle: el final queda obert perquè, a pesar de la destrucció, la natura ha guanyat terreny damunt les velles fargues, i potser només ella té la capacitat de regenerar el món perdut.