Des que l’any 2014 apareguera el joc de cartes, La fallera calavera ha esdevingut tot un fenomen de masses, un exemple perfecte d’icona pop valenciana. I això és sense dubte i sense matisos una excel·lent notícia. L’èxit inicial es va veure augmentat per la publicació de la novel·la (Sembra Llibres, 2015), obra també d’Enric Aguilar i per les successives extensions del joc que anaven fent menys locals les referències i anaven incorporant elements culturals diversos provinents de diferents llocs del País Valencià, encara que perdent pel camí personatges entranyables com ara La Delicà de Gandia.
La proposta és brillant: la fusió d’elements reconeixibles de la cultura de masses global amb elements culturals i d’actualitat valencians havia de trobar un públic còmplice, amb ganes de divertir-se transitant entre els codis emprats. Aquests elements estan també presents en la versió teatral a càrrec d’Eduard Costa, com queda ben palés en moltes de les didascàlies que empren referències concretes per clarificar escenografies («com si es tractara d’una pel·lícula clàssica de James Whale») o accions («La lluita es fa a càmera lenta, recordant molt a la pel·lícula Matrix»). Cal mencionar a més les il·lustracions d’Esther Méndez que són un excel·lent complement visual al text i a les didascàlies i contribueixen a palesar l’estil i el to de la representació.
La proposta teatral, a més, es veu enriquida per referències metaficcionals del joc de cartes, contribuint a convertir la proposta en una ficció autònoma, Tot plegat, converteix la representació en una festa, que implica els espectadors i espectadores, enllaçant conscientment amb la tradició carnestoltenca de la cultura popular en general i la valenciana en particular i combinant humor verbal (paròdia lingüística i referències intertextuals) i actuacions de farsa antiil·lusionistes reforçades per les màscares, que per moments converteixen l’espectacle en una mena de Commedia dell’arte d’ultratomba i a la valenciana. Estic ben segur que a Vicent Miquel Carceller li hagués agradat aquesta obra i l’haguera programat encantat a Nostre Teatre.
Tanmateix, em fa la impressió que amb el pas del temps i la consolidació del joc i dels personatges com a icones pop, el component crític i satíric que la proposta tenia s’ha anat aigualint una mica. La fallera víctima de la mascletà més gran de la història tenia el 2014 un referent clar en la megalomania especuladora i corrupta dels governs de la Generalitat i de l’Ajuntament de València. Nou anys després, amb l’Alcaldessa Perpètua literalment morta, i sengles governs d’esquerres, em fa la sensació que la crítica ha acabat per folkloritzar-se. L’Alcaldessa vestida de roig i amb la seua mitja llengua escalantina invertida, molt graciosa, per cert, ha acabat esdevenint una mena de personatge típic al mateix nivell que Ximo Bayo, Joan Monleón o el Capità Moro d’Alcoi. El context totalment despolititzat de la mort de la Bellea del Moc va també en aquesta direcció. Si hi havia en algun nivell una crítica a l’objectualització i reificació de les dones en aquestes posicions honorífiques, bellesa pura que no pot ser tacada per un moc, podria haver sigut més explícita, en un text que per altra banda no està caracteritzat per la subtilesa. A això cal afegir a més la reproducció de l’estructura identitària provincial suggerida pel protagonisme compartit —i no al mateix nivell, per cert— de la fallera, la reina de les festes de Castelló i l’esmentada bellea. El risc aleshores és que l’obra puga esdevindre una certa celebració festiva de la valencianitat —o de la valencianor: «com parlar valencià correctament, fer la paella tradicional, les bandes de música, la pilota valenciana, l’esmorzaret amb cacaus i tramussos, beure orxata a l’estiu i tot allò que ens identifica com a valencians», por enumerar per exemple la Dama d’Elx. Bé està que la llengua estiga entre aquests senyals d’identitat…
D’altra banda, el públic model de l’obra és fluctuant. De vegades, sembla un muntatge per a un públic infantil i juvenil i, tanmateix, està farcit de referències que cal haver estudiat l’EGB per entendre-les, i no parle només de Joan Monleón i la «paella russa» que em sembla que mereix la seua pervivència com a mite, sinó a altres referències: «Sembla açò l’Un-Dos-Tres responda otra vez. Només falta Mayra Gómez Kemp», per exemple. O fins i tot la incorporació mateixa de Ximo Bayo i el seu imaginari associat: «Així que venga, Barraca, Chocolate, Act-v, Puzzle, Penélope, que no se diga, todos al grito de Hu-ha».
Abans deia que a Carceller, aquesta obra li haguera agradat molt, i això ho considere un elogi. Però també m’haguera agradat saber que hagueren pensat els autors de la Taula de les Lletres Valencianes (i Ricard Blasco) en una renovada polèmica al voltant del teatre valencià. És de veres que hui l’escena valenciana té molt bona salut i compta amb molts registres i llenguatges escènics, i que en general el context teatral és molt diferent. Però quasi cent anys després sembla que la manera d’arribar a un públic ampliat de teatre valencià continua sent un cert humorisme folkloritzant.
De tota manera no m’agradaria que aquestes consideracions entelaren el fet que considere una excel·lent notícia que la fallera calavera haja tornat a eixir de la seua tomba i gaudisca de tan bona salut, perquè això i el que suposa, l’existència d’una cultura pop potent i arrelada, és una excel·lent notícia per a la nostra escena i per a la nostra llengua.