Gina és una novel·la fresca, fàcil i ràpida de llegir, però també és d’aquelles que et fan pensar en la seua profunditat tan aviat com tanques el llibre, per la condensació de temes que oculta hàbilment darrere la seua senzillesa.
Maria Climent, la seua autora, s’ha fet gran dins el món de les lletres, perquè no només s’ha llicenciat en Traducció i Interpretació, sinó que també ha estat professora d’idiomes, copywriter, etc. Les lletres, precisament, van ser un dels recursos que l’autora va emprar per travessar la diagnosi de l’esclerosi múltiple, que va rebre quan tenia vint-i-sis anys.
Aquesta mateixa malaltia i la decisió de ser mare són els dos punts clau que marquen la vida de la protagonista que dona títol a l’obra: Gina. El relat està escrit en primera persona i en dialecte ampostí. Aquest detall dona tota la personalitat a la narració, tot i que resulta un poc estrany llegir-ho així, si em permeteu el comentari. Tot plegat, paraules com aulor, aurella, natros, o expressions com mo n’anem, vam estar-mos, ho hai de dir i l’omnipresent lo, fan que, quan t’hi acostumes, penses que algú del Delta de l’Ebre te l’està contant a cau d’orella.
És una novel·la que tracta sobretot de fer-se major, i ho fa per mitjà de Gina, aquella menuda que passava els estius a casa dels iaios i que, amb el pas dels anys, ha d’enfrontar-se a les dificultats que comporta fer-se dona, i prendre decisions davant els grans imprevists que la vida li posa al davant.
La història comença un dilluns al matí, quan cal decidir si ser mare amb el Fran, la seua parella, perquè l’avanç de la malaltia i el tractament prompte ho faran incompatible.
En aquest moment, el lector encara no en sap el diagnòstic, però sí que la decisió és imminent. A partir d’ací, la protagonista ens transporta al seu passat, per explicar com ha arribat fins a eixe punt, i sobretot amb qui, fent salts en el temps avant i arrere fins que, en algun punt de la narrativa, s’arriba al present per a continuar la narració.
Hi ha un altre personatge clau en aquest relat, que és l’Elizabeth, la filla de la sinyo Maria de Masdenverge, veïna dels seus iaios a la urbanització d’Alcanar Platja, on ella anava a passar els estius quan era menuda. Aquella jove francesa i moderna, sense saber-ho, va enlluernar la nostra protagonista. Les cartes manuscrites que Gina escriu a Elizabeth a manera de diari personal estructuren la novel·la i es combinen amb els bots en el temps. Gina té l’esperança de donar-li la notícia de la maternitat en una d’eixes cartes, i són els diversos intents mensuals fracassats de ser mare els que marquen el ritme epistolar. Uns papers que, per una altra banda, Gina mai està prou segura de voler o poder enviar a Elizabeth.
Esdeveniments com el creixement del pit, viure a un pis d’estudiants a Barcelona i fins i tot una Erasmus, ens permeten acompanyar Gina com a espectadors privilegiats en el seu pas de l’adolescència a la vida adulta entre la Ràpita, Barcelona i París. Un bon exemple és la seua relació amb Lucía, l’estudiant andalusa que troba durant l’etapa d’Erasmus, que ens mostra el pas de la rialla infinita que provoquen les primeres vivències i supervivències com a adultes primerenques plenes de possibilitats, fins que, anys després, s’adonen que entre eixes possibilitats, també hi són les temors, les malalties i les decisions vitals.
Les aparicions d’altres personatges, com la seua iaia, la psicoterapeuta Franciska, les frases d’un coach, la seua amiga Mar, la seua família, etc., donen compte dels camins, de les dificultats i de l’ajuda escollida. Per això també és una novel·la intergeneracional, on es pot intuir com les diferents generacions entrellacen vivències per concloure que… allò de complir anys no és garantia de res.
Gina és un camí recorregut per fer-se gran amb les dificultats que suposa l’acceptació de la realitat i la presa de decisions, que inclou com a fil conductor exquisit una gran història d’amor sense estereotips.