Amb aquest poemari, Raquel Casas (Vilanova i la Geltrú, 1974) va guanyar el Premi València, convocat per la Institució Alfons el Magnànim. El llibre s’articula en dues parts: «Nus», amb vint-i-un poemes i «Membrana», amb vint.
Hi ha versos amb repeticions, que fan de tornaveu, amb paraules tallades i, en molts, s’entreveu l’ombra de la por, causada per la fragilitat a què la vida ens ha acostumat:
El camí es va desfent en caure la nit./ Llenço molles de pa a prop dels arbres/ per saber tornar sola a casa/ (si em perdo). No tinc por, vaig repetint./ No tinc por./ No tinc por./ No tinc por./ No tinc por./ No en tinc. No en tinc. No en tinc. No en tinc.
A la pàgina 25 llegim:
Confondre el nus amb una llaçada./ Parlar. Parlar com si tot,/ com si tot a la nit./ I esperar./ Esperar com si de debò,/ com si de veritat estiguessis arribant./ Aquestes són/ totes les formes de la por.
I a la següent:
Em vas ensenyar a tenir por,/ molta por. Por a nedar,/ por a ser peix alat i tenir brànquies,/ a ser garbuix, esquitx, grumoll./ I a remuntar el doll/a poalades.
L’autora també ens mostra l’ombra de la soledat i del silenci. La veu poètica, davant del món i les incerteses, només pot alçar-se, rebel·lar-se. I l’alça, també, per dir-ne les decepcions:
Creixien/ tots en silenci/ com espines,/ com urpes/ com un animal empresonat/ com un fetus/ mort.
Espero no haver-me quedat sola/ aquí on els trens mai no paren/ i que l’única que ho sàpiga sigui jo.
Tu vas fer veure/ que mai no ensopegàvem,/ que mai no ens trepitjàvem els peus,/ que no hi havia cap esquerda/ i que no sabies que l’amor/ és aquell cop contra les roques/ que et parteix pel mig./ Ara estic sola empenyent un roc./ De tant en tant m’aturo i miro/ el forat que m’han deixat a dins.
La veu poètica mira de cara la mort, la mort del pare, les morts:
No li fa por morir del tot.
A la pàgina 29 llegim un excel·lent poema:
Comença el final/ (bressol- llit- llitera crua),/ el somriure de mon pare/ desglaçant una crosta immensa./ He oblidat pentinar-lo,/ tallar-li les ungles arran,/ escalfar-li les cames,/ encendre una espelma de romer,/ omplir-li la boca de nenúfars/ i llegir-li un bon poema de comiat
I continua:
Abans de callar/ em va demanar que no el creméssim./ […] Des d’aquí, el seu buit se sent millor.
També hi ha lloc per a la prosa poètica: inquietant, despietada:
Avui, un home ha picat a la porta. No ha entrat a casa, no ha agafat la meva cadira ni s’ha assegut a la nostra taula. Era un home mort i els morts arriben sense memòria.
L’autora reflexiona sobre el propi poema, sobre el fet poètic:
Mira aquest poema,/ mira’l./ Mira com el guia la mà,/ com l’acull una veu de vella./ […] Mira, mira les paraules com cavalls/ desbocats que calen foc/ a totes les lletres./ Mira’l!
A Contracció hi ha lloc per a l’amor i el desig, on les imatges són de desassossec:
Però jo duc els budells a la mà/ com si fossin un regal lluminós/ o una cançó de bressol infinita.
Un amor fet de clarobscurs i desenganys:
I després vam brindar/ i ningú no ens va veure/ i les dues boques com tolls […]/ i vam témer ser expulsats/ i formar xipolls profunds/ perquè el got d’on bevíem/ estava esquerdat.
Lloc per a les mancances, que ens acosten, potser, a la soledat:
Tot ens falta/ perquè volem anar lluny,/ molt lluny, sempre més lluny,/ i obrir camí a un riu espès,/ i llaurar el camp de matinada./ Però tot va desapareixent i/ només quedo jo/ eclipsada,/ bonyeguda,/ pal plan ta da/ amb tot la boira/ centellejant al pit.
I un desig indomable:
I jo, un sotrac./ I tu, una mà escolant-se/ pel meu sexe molsós./ Abans de treure-la/ m’has demanat una pròrroga —un recer—/ perquè dins, molt endins de mi,/ hi podria viure una bèstia ferotge.
I, per acabar, aquest poema dirigit a Emma Bovary, on l’autora ens recorda com d’enganyadores poden arribar a ser les aparences:
Jo ho vaig veure, Emma Bovary:/ els amants omplen de diàlegs els silencis,/ un home sol no és una illa,/ un animal alat ja no pot prendre el vol,/ unes mans dolces són depredadores,/ un que crida mai no plora […] Totes les veritats —com els primers brots—/ estan a punt de desaparèixer.