Es parla ben poc de la feina de les editorials. Acostumem a apropar-nos als llibres com a productes aïllats i no com si formessen part d’un determinat projecte o línia editorial. Podem —hem de— celebrar que, al nostre país, segells editorials independents com Sembra Llibres estiguen completament consolidats i continuen fornint-nos llibres compromesos i combatius. Des de fa uns anys, l’editorial valenciana, que fins al moment s’havia especialitzat més en narrativa, encetà una línia d’assaig amb la col·lecció «Bàsics Sembra». Assaigs breus, directes i indispensables com ara Sobre l’anarquia, de Noam Chomsky, o Palestina. Una història essencial, de Jorge Ramos Tolosa. Aquesta col·lecció, que ja va per la quinzena de títols, s’amplia amb Autòpsia d’un país, de Lucas Marco.
El llibre arreplega els articles publicats pel periodista a elDiario.es entre els anys 2019 i 2021 i que tenen com a nexe comú l’estudi del franquisme al País Valencià. Lluny d’oferir una visió tètrica, Lucas Marco ofereix una panoràmica heterodoxa i àmplia. Els textos, organitzats temàticament en quatre blocs («Postguerra», «Forense», «Repressors» i «Tresors»), se centren tant en la instauració del terror dels primers anys del règim («Postguerra») com en les actuals tasques hercúlies d’exhumació («Forense») o les continuïtats i impunitats dels policies en el franquisme i el règim del 78 («Repressors»). Al capdavall, aquest anar i tornar entre el passat i el present permet comprendre que el franquisme és un present etern, tot prenent el sintagma que Jorge Ramos empra per referir-se a la Nakba palestina. I no és un present etern perquè les poltrones del poder estiguen ocupades pels seus hereus —que també—, sinó perquè mentre a Paterna continuen havent-hi fosses amb centenars d’afusellats, mentre hi haja qui no sap on són els seus familiars, mentre no hi haja justícia, veritat i reparació per a les víctimes, el franquisme continuarà sent una realitat terriblement perversa i dolorosa.
Precisament, l’immens treball d’investigació dut a terme per Lucas Marco dona un poc de llum a l’esclariment de la veritat. Els seus articles recuperen històries volgudament amagades d’aquesta fosca etapa de la nostra història. Construir una societat democràtica implica tenir memòria i saber que la plaça de bous de València va ser un camp de concentració amb milers d’empresonats en la primera postguerra, o que el col·legi Nou d’Octubre del barri de la Petxina fou una presó femenina fins al 1980. En aquest sentit, resulta força interessant i necessària la perspectiva de gènere que adopta l’autor. Al capdavall, les dones patiren un doble procés de repressió (per dones i per roges) d’un règim del qual no es pot obviar el caràcter misogin i patriarcal.
A més a més, Marco no deixa d’estudiar els ajuts i les complicitats de què gaudí el franquisme. És així com s’endinsa en una de les figures sanguinàries de la Brigada Politicosocial: Roberto Conesa, el que fou el cap superior de Policia a València entre 1976 i 1977. És cert que la policia franquista deixà episodis més propis de Mortadelo y Filemón. Alguna raó devia tenir Semprún quan es reia dels grisos: «La policía franquista, la policía de Conesa, era una mierda». Això no obstant, la Brigada Politicosocial aconseguia estendre els seus tentacles per tots els moviments antifranquistes. Per a això, personatges com Roberto Conesa comptaren amb una formació integral per part de la CIA o l’FBI. I no podem oblidar que, si cap a la dècada dels cinquanta foren els americans, el primer ensinistrador dels torturadors franquistes va ser el III Reich.
Més enllà de totes aquestes dades factuals —interessantíssimes— que s’hi aporten, Lucas Marco depassa amb escreix la mera síntesi bibliogràfica. L’autor parteix dels estudis més recents, però els conjuga amb la veu de testimonis directes dels fets. Es tracta d’un element fonamental que dona un valor afegit al llibre, per tal com permet de posar un rostre al patiment, fer-lo més humà, més real. Amb la simple juxtaposició de dades és fàcil oblidar que darrere de cada pallissa en una caserna, de cada afusellament, hi havia un home, una dona i una família humiliada. En conseqüència, Autòpsia d’un país esdevé un sentit homenatge cap a les víctimes de la dictadura, així com cap a aquells que fa anys i panys que treballen per recuperar-ne la dignitat, com per exemple Vicent Gabarda, que feu la tasca titànica de documentar els afusellaments de la postguerra al nostre país.
Comptat i debatut, Autòpsia d’un país és un llibre bàsic per a qui vulga acostar-se o conéixer millor el franquisme al País Valencià. Amb una prosa àgil, directa i entenedora, pròpia de l’estil periodístic, Lucas Marco fa veure com el règim de Francisco Franco va ser una dictadura totalitària que maldà per no deixar cap escletxa fora de les seues urpes. Avui que la desmemòria torna a ser política d’estat, recuperar i reivindicar la memòria de qui patí la tirania franquista és un acte de justícia històrica.