Sempre cal celebrar els 50, això és, el mig segle, si ens referim a anyades. No és casual que fins i tot els romans, tan esquerps quant al sentit numeral, li dedicassen una gran «L» versal. Al borrianenc Joan Garí no li podia passar desapercebuda l’efemèride, «edat emblemàtica», per tractar d’assajar com s’esdevé «persona» més o menys en aqueixa fita biològica, i confegeix un diari amb voluntat explícita d’afegir un estrat –una màscara, diria l’autor– més a l’estratigrafia que conforma la seua biografia intel·lectual. I no ho fa exactament amb una intencionalitat acumulativa, ja que el seu escepticisme i pessimisme –molts «ismes», ho sé– no li permeten abraçar aquella vanitat de la vellesa, quan ens creiem més savis però simplement som més caducs.
Amb aquest «assaig de la vida» Garí vol inserir-se «en un conjunt humà i un temps concret» (p. 9). Així, fixa un teorema de partida: «Ser persona no és res que vinga donat per endavant. És una conquista psicològica, una marca moral» (p. 50), és a dir, preconitza un humanisme de l’individu i dissocia el «ser humà» del «ser persona», com quan, mitjançant un aforisme, assenyala: «Ser humà és una anomalia. Ser persona és posar una careta al davant d’aquesta anomalia» (p. 56). Per tant, per a Garí «Ser persona és, fonamentalment, una operació d’administració de la memòria» (p. 56), però no tan sols podem fer una lectura funcional o utilitària de la «persona» sinó també una altra d’abast social, o ideològic, i que, al meu parer, té molt a veure amb la rebregada sensació de frustració que motiva el fracàs (?) de diferents projectes col·lectius, tant a casa nostra com a fora. El corol·lari d’aquest «personalisme» (sinònim ací d’«individualisme), contraposat a l’«humanisme» clàssic, entranya alguns riscos i perills, com els de definir-se com a «liberal» (p. 117) o «conservador d’esquerres» (p. 118), conceptes semànticament irredimibles encara que pouem de la seua etimologia o del seu valor històric més pristí. El fet de comentar autors conservadors (Á. Pombo) o directament reaccionaris (M. Houellebecq) sense el suficient distanciament va en aquesta línia, però també vull dir que Garí no entra a jutjar-los des d’aquest punt de vista i que defensa a ultrança l’art d’observar la persona, o millor, l’art d’observar-se, sense mesquinesa individualista. Afortunadament, i agrane cap a casa, Garí exerceix com a professor d’educació secundària, i això el vacuna –ens vacuna, en la majoria de els ocasions, o això vull creure– contra les torres d’ivori intel·lectuals i contra la desvinculació, tan habitual en altres rams, de la policroma realitat social.
Comptat i debatut, el dietarista empra una gran varietat de registres, incloent-hi aforismes, com s’ha vist adés. Esmerça també d’altres tipus de recursos: notícies d’actualitat; friccions i discrepàncies generacionals (amb fills o alumnat); relació amb animals domèstics; llibres, lectura i escriptura; debats filosòfics (psicoanàlisi i literatura al segle XX); viatges; història; ensenyament i educació; cuina tradicional, etc. Tanmateix, l’ús d’inicials en els noms propis –anonimat relatiu només aplicat a les persones vives; les mortes gaudeixen de manumissió nominal)– dificulta en alguns punts la lectura o l’ampliació de dades, la further information, de manera que s’hagués pogut buscar un altre criteri.
Al capdavall, i per concloure, Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys és un text coherent i amb una estructura de pensament sense clivells ni contradiccions internes. Garí, gràcies la seua extraordinària capacitat d’afinament conceptual i a la seua versatilitat de coneixements, no mai es deixa arrossegar per paràboles i tombarelles de mots enginyosos que li puguen fer malbé l’argumentari. Garí no només és un excel·lent dietarista, memorialista, periodista, poeta, novel·lista, activista cultural, escriptor de viatges, catedràtic d’institut, etc., sinó que també és un assagista punyent, una de els veus més brillants de l’assagística actual dels Països Catalans.