Autoria: Sònia Moll
Títol: Faci’m oblidar el bosc
Editorial: Godall, Barcelona, 2021
Pàgines: 89

Sònia Moll ha escrit un llibre cohesionat, complet i molt íntim amb reconegudes influències d’Alda Merini, Pedro Salinas i, sobretot, Felícia Fuster, on destaquen poemes com «No amagaven res, les flors», «Estries» i «Un lloc». El recull acompanya la veu poètica durant un procés de dol mentre reflexiona sobre la mort, la malaltia, l’amor i la família: el fil conductor són les cases que es presenten tant físiques com metafòriques en la recerca d’identitat del subjecte, sobretot als dos primers apartats anomenats «On jo» i «Un lloc».

«On jo» concentra la majoria de poemes sobre la malaltia i la bogeria, introduïts per un epígraf d’Alda Merini, autora de Terra santa i Clínica de l’abandó, inserint-se així en una temàtica que ja forma part de la tradició literària femenina. Els versos segueixen un format lliure que s’assimila a les notes preses durant una teràpia amb referències als fàrmacs i a la salut mental —«Qui / jo / sense anestèsics / amb el dins enfora. / Probablement / una altra boja anònima enclaustrada» (18)— i a malalties com l’anorèxia i l’alzhèimer. Sense abandonar aquests assumptes, «Un lloc» concentra les referències espacials i aporta una rica exploració sobre les cases i el seu simbolisme. Des dels tres porquets fins a les habitacions embruixades, l’autora embasta dos eixos de la construcció del jo: l’emplaçament real a l’espai i la seva connexió amb els membres del seu nucli originari i la configuració d’un mateix amb el pas del temps —«Jo abans tenia un lloc a dins de la família / la llitera de dalt al dormitori del fons / al costat del lavabo» (37)— i el paper dels ancestres, com el pare que es vol escapar de la residència, el germà nonat, els avis i la mare.

El tercer i quart apartat, més curts, apleguen els poemes més corporals i sobre el desig. El problema ara recau en la manca d’una llar, com escrivia Maria-Mercè Marçal, per expressar i viure amors que no es presenten com a normatius: «Caic / perquè freno / perquè m’han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell / a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra / a no besar-la en places a la intempèrie / a no dir el seu nom si no és endins / si no és fluixet / si no és callant» (60). El subjecte xoca contra el silenci après i les condicions imposades per l’objecte de desig que li demana que l’estimi d’amagat, a la sèrie de poemes «Clandestina», empenyent-la així, als «marges estrets del full / l’únic lloc on puc escriure aquest amor» (66). L’escriptura, com havia passat amb el dol, torna a presentar-se com l’única solució o plataforma d’expressió lliure. L’habitacle, llavors, esdevé una presó a «Temps de murs» amb el pes de mots com sepulcre, confinat, barrots, reixes, cel·la, claustre i clausura, amb un to marcadament religiós: la gàbia serà tant física com simbòlica i moral. Per descloure’s, caldrà literalment obrir-se el cos i amb un ganivet esmolat esquinçar la carn, fer visibles les esquerdes i els talls i jugar amb la distinció entre l’interior i l’exterior amb una pell ostensiblement marcada pel dolor i el pas del temps. Ho veiem a «Inside out» quan pensa en el patiment per la pèrdua: «Quan vas morir-te / em vaig girar del revés. / Ara tothom em veu les costures» (43); o a «Tall» i «Estries» quan reflexiona sobre l’envelliment i la bellesa.

Faci’m oblidar el bosc versa més sobre el record que no pas sobre l’oblit i connecta fàcilment amb el lector que se sent identificat en una quête que gira al voltant de la presa de possessió d’un lloc al món i a la família i les conseqüències que això tindrà en la seva presentació als altres, així com amb l’envelliment, mort i malaltia dels pares. Les cases són l’eix del camí cap a la independència, la construcció personal o l’empresonament, perquè s’escriuen en referència als fonaments del jo, però s’inscriuen també dins la seva gàbia. I, finalment, l’autora s’aixopluga en la imatge marçaliana dels amors sense casa per desplegar els versos sobre l’amor que encara és tabú i els subterfugis i amagatalls del desig entre dones. Una obra important amb la qual Sònia Moll assoleix la plena maduresa poètica