En l’epíleg que tanca aquesta acurada edició, el bon poeta que és Eduard Sanahuja ens fa avinent que la poesia de Pau Vadell es proposa construir «un entorn favorable perquè les imatges que ens lliura sacsegin els sentits». I afegeix, encara: «Vol commoure amb els mots jugant la carta de la imprevisibilitat. Sense l’anècdota. Sense cap linealitat». I, per si podia quedar algun dubte, rebla: «És un territori on arribem per la intuïció».
La poesia, com succeeix amb totes les formes d’expressió artística, admet un ventall molt ric d’opcions i de registres; allò que rebutja és la banalitat i l’adotzenament, i en aquest sentit, no cal patir; Vadell és un poeta rigorós, imaginatiu i dotat d’un punch considerable. Ho havia mostrat a bastament en els seus treballs anteriors i ho torna a fer palès en aquest llibre. I li agrada, efectivament, jugar la carta de la imprevisibilitat (el que és previsible, en art, es converteix fàcilment en un llast), però és precisament enfrontant-nos a la incertesa que ens obliga, com a lectors, a acostar-nos al text amb una actitud porosa que ens pot facilitar un vincle més estret amb l’obra i un aprofitament més fecund de la seva lectura. Tot i això, en molts dels textos s’hi pot resseguir una idea dinàmica, un relat, encara que condensat a la mesura del poema.
El poeta, editor i promotor cultural mallorquí fa servir una dicció irònica, commoguda, sensual i, per moments, obscura, al servei d’una idea potent —o potser n’hauríem de dir obsessió?— al voltant de la fi del món, que és tant com dir de la finitud, i de l’impuls atàvic de viure intensament abans no arribi el foc que ho ha de cremar tot. I és que, més enllà de les conviccions que cadascú pugui abrigar en relació amb l’escatologia, és ben segur que tota vida té una data de caducitat o, el que ve a ser el mateix, que hi ha una fi del món per a cadascú, personal i intransferible.
Establert això, podem concloure que una de les més altes savieses de l’experiència humana, si no la saviesa per antonomàsia, consisteix a encertar la millor manera d’esmerçar el temps de què disposem. D’alguna manera, doncs, Cremen desordres dona resposta a aquesta qüestió, en forma d’exhortació a viure apassionadament tot esquivant els esvorancs del desastre, a buscar el goig i la felicitat en el present, en l’ara i aquí. En això rau l’aposta.
Estructurat en cinc seccions ben definides —«sementers», «un Ovidi desterrat», «cremen desordres», «desbrossat i branquim» i «autofàgia»—, el llibre ens fa proper el Vadell més al·lucinat i —potser per això— més contundent: «Quan el cel reclòs em cremava a la boca,/ la nit, no només eren hores sense sol». O bé: «Tenc la punta del crani/ absolutament enrampada i nuclear». Amb tot, de la mateixa agudesa que el porta al fons de la imatgeria més bigarrada, en sorgeixen, aquí i allà, fines reflexions de caràcter aforístic, com ara «L’ordre silenciós de les coses sempre preval», o «No només es parla amb la boca», o també «En el temps hi trobes la riquesa», o fins i tot versos com aquests, amb valor de consigna, «El fred i la por com a companys;/ i el cant lleuger com a destí».
La poesia, dèiem, admet moltes i variades opcions, sempre que estiguin sustentades sobre l’honestedat intel·lectual, l’enginy creatiu i la perícia tècnica. A Cremen desordres no hi manca res d’això: l’autor ens posa davant dels ulls un mapa del caos que el colpeix, tant en la petita escala de la seva illa («un poble desbarrat per la gola, la peresa,/ la luxúria i la cobdícia») com en la més extensa de l’espècie humana («una residència animal al planeta/ com qualsevol altra»), i comparteix amb nosaltres el plany —que no té res de malenconiós—, alhora que ens convoca a una celebració d’esperit dionisíac. Un recull, en definitiva, ambiciós i expert, per cabussar-s’hi a pulmó lliure i, com ens aconsella sàviament Eduard Sanahuja, per tornar-hi. I, si pot ser, més d’un cop, tal com escau a la poesia reeixida.