Autoria: Blanca Llum Vidal
Títol: La princesa sou Vós
Editorial: Club editor, Barcelona 2022,
Pàgines: 101

«Sempre s’ha d’anar amb un peu fora del camí». És una cita de Kafka que Blanca Llum Vidal ha fet seua, i podem dir que la poeta és una especialista a agafar sendes que no són les habituals. Així ho demostra en La princesa sou Vós, un llibre de cartes d’amor a un destinatari que mai no contesta, un epistolari que manté el to de les cartes antigues. Aquesta intenció es fa evident des del títol on utilitza el Vós de tractament, pràcticament en desús, a més utilitza un llenguatge i un estil dens de frases llargues que, abans de tota altra cosa, pot entrebancar els lectors, però de seguida el ritme i el to poètic permeten endinsar-nos en la lectura. En aquesta musicalitat s’aprecia la condició de poeta de l’escriptora i fa recomanable la lectura en veu alta per a copsar tot el seu encís.

El llenguatge i la utilització de paraules en majúscula criden l’atenció. Hi ha un interés per rebutjar els conceptes filosòfics amb la seua grandiloqüència i donar importància a les paraules comuns. A més es pot interpretar com un recurs de distanciament irònic. A la III Carta diu «estimar-vos així, amb aquesta Comèdia de la lletra Majúscula que figura Concepte i que no és altra cosa que la Inspiració derrapant».

Es tracta de divuit cartes que van des del 14 d’octubre fins al 17 de març, sense especificació de l’any, si bé hi ha marques que remeten a la pandèmia, per exemple a la carta II «m’he adreçat al Comité de treball per preguntar si direcció ja té a punt el salconduit per travessar el toc de queda», i també hi apareixen crítiques a les institucions catalanes i al procés remarcant el desencís de tota aquesta etapa política, referències al Mercat (així amb majúscula) i als desnonaments sense esmentar la paraula. Diu «avui hi ha una altra família que han expulsat d’una Casa i Avui tres Nens que s’han deixat al carrer. Tres Nens. Un Nadó en braços. La Policia esbucant una porta. Una ordre judicial que no hi és». O les múltiples referències a situació actual de la llengua.

El tema amorós ha estat una constant en la literatura des dels trobadors, que es podria dir, parafrasejant Fuster, en van ser els inventors. L’escriptora ho sap i les poques referències explícites que utilitza són trobadoresques, hi trobem, Jaufré Rudel, Príncep de Blaia i la comtessa de Trípoli i aquest «amor de lluny» tan representatiu dels trobadors, així com el «Salut d’amour» que utilitza directament en occità amb el terme «Mon Aziman». També trobem referències a Ausiàs March, un altre poeta de l’amor: en la mateixa Carta IX apareix el senyal Mon Darrer Bé. I podem dir que segueix l’estela ausiasmarquina i no s’està de fer aparèixer el «foll amor», així mentre comença a la Carta I manifestant el desig d’estar units «esquena contra esquena» a l’estil de l’amor més espiritual, aviat passarà a un amor més sensual on converteix l’Orgasme en una mena de convit «el que vull —i ja faig— és convidar-vos a parlar de l’Orgasme». I ho fa d’una manera poètica tot referint-se a un Orgasme concret que defuig la terminologia fisiològica de les «Contraccions musculars» i dels «Ritmes cardíacs». És en aquests moments que  s’hi veu la qualitat poètica de l’autora que ja havia tractat l’amor en els seus darrers poemaris, Aquest amor que no és u (Ultramarinos Ed. 2018) i Amor a la brega (Pagès 2018).

Per a Blanca Llum Vidal, literatura i vida van lligades i encara que no hi ha referències explícites a les cartes, un lector amatent sabrà trobar moltes de les veus que Blanca Llum Vidal reconeix com a imprescindibles en la seua vida. Hi trobem Víctor Català, evident en la cita final que tanca el llibre, però també Marguerite Duras, a la carta XV: «no hi ha un Ésser més Boig que la Mare. Potser no us he dit que ho vaig treure d’un llibre d’una bala perduda, d’una borratxa de solemnitat que mai no va descarrilar ni fallar». I Mercè Rodoreda quan diu «perquè allò que voldria és que l’Amor em fes Fàstic». O les referències a les cartes de l’exili d’Anna Murià i Mercè Rodoreda.

Com totes les cartes que s’espaien en el temps, són fragmentàries i encara que no hi passa res a la vida de l’enamorada, són molt riques en lèxic i en imatges poètiques, com a la Carta III: «m’agradaria que em nasqués una ventrada de Linx al damunt de la Tomba i que m’agradaria saber què us agradaria a Vós que hi passés, a la vostra». O la referència a la Gata refregant-se pel banc on seu l’estimat. A l’obra bèsties i plantes destil·len tota la sensibilitat de la poeta i posen de manifest la seua primera vocació de biòloga.

En conclusió, unes cartes d’amor a un amant de lluny, real o imaginari, que són un paradigma de la solitud i de la incomunicació actual i que conviden a una lectura intensa.

Sempre podem imaginar que l’amant és Algú a qui paga la pena dir de totes les maneres possibles: vostra, tota vostra, revostra o terriblement vostra.