L’etimologia de la paraula beceroles està formada per l’arrel abecé ―d’a, be i ce― i l’addició de la terminació popular –oles, amb una afèresi, o amputació fonètica. El significat primigeni feia referència a les nocions més bàsiques de l’aprenentatge de les regles de lectura i, més endavant, de qualsevol ciència o art. D’altra banda, successives, de succeir en la forma intransitiva o reflexiva, remet a la reiteració que hi ha en el fet que una cosa vengui darrere l’altra, i, més indirectament, al·ludeix també al fet d’esdevenir-se, ocórrer o produir-se. Així, el títol Les beceroles successives condensa prou bé el bessó del llibre de poemes de Boixeda ―una reflexió fonda sobre el sentit de la vida, entès en bona part com un aprenentatge constant―, i ens avança la ironia aspra que caira l’obra ―al cap i a la fi, potser la vida consisteixi tristament i pobrament en un encadenament de rudiments.
Per mitjà d’uns versos treballats a consciència, Boixeda tensa al màxim idees tradicionalment polaritzades en jerarquies molt ben definides i delimitades, les estira fins als extrems i, amb la força contrària, naixent de l’impuls de desunió, les fa entremesclar-se i confondre’s en una mateixa realitat. El temps, la divinitat, la força del món, la mort, la vida i l’existència més banal i més imbècil s’anivellen a partir d’un jo que nia arreu, que viu i mor a cada passa, tot reencarnant-se en la natura, en el tot i en el no-res: «Cada ensorrament, un poder recomençar». Boixeda fa entrar l’Univers dins l’ull humà ―«El cel que s’apaivaga i mostra / el seu rostre de veres: / brilla / a les pupil·les»― i la Creació dins la seva sang ―«Corre Déu encès per entre les venes». Però alhora desmitifica l’Humà ―«reconeixent-me propparent del mico, / crec aprendre en què consisteix ser un Home»―, Déu i el Fat, per dignifica el vell que «encadirat davant de casa seu, tot sol. / No espera res. Roman allà i prou».
Tota abstracció es fa lloc en la materialització més casolana ―«I resulta que té moments l’eternitat»―, com traspua el títol de la darrera entrada del seu blog, Les acaballes successives: «De Clément Rosset Alice Oswald i la transmissibilitat de la cosa personalíssima (Un apunt d’estar per casa)». L’acte agosarat de provar de desvetllar una mena de «sensibilitat fonda i singular» que se’t clava, que sents, que et passa mentre llegeixes allò que és «tan mal de dir» queda fixada amb una ironia fina en «un apunt d’estar per casa». El paper del jo, llavors, és decisiu en tant que experimentador durant la lectura d’allò que sotraga i commou i, sobretot, com a plasmador d’aquesta cosa que «fa tan mal dir» quan aquest jo escriu. Tot plegat, recull una contracció que no es resol aquí, però de la qual s’extreu la veneració de la filosofia de l’anar fent, com assenyala Jaume Coll Mariné a La Lectora (2020): «el que mou la majoria de poemes del llibre és un esperit que va en contra de qualsevol cosa acabada i a favor del tot el que és la cosa fent-se. Les coses del món, més que no pas acabar-se, simplement hi són, sense cap altre objectiu que ser-hi. Tot és contingència, i, seguint això, qualsevol cosa acabada, com a molt, és la que deixa de ser-hi».
Amb la poesia es construeix el sentit que ordena el maremàgnum vital en què hom està immers. La poesia esdevé una cristal·lització de l’existència «com qui es llegeix / escrivint-se: per posar en moviment / l’horitzó d’allò que encara no sap / que està a punt de ser dit». Ressona el degoteig creador de l’Aigua viva de Lispector en aquesta concepció de l’escriptura íntimament vinculada a l’experiència vital present, que Boixeda entén a qualque poema també com l’encarrilament d’una vida inabastable en la seva terrible infinitud: «La vida, als marges: fa camí a lo ample». I al costat de tot això, mirades que fulguren a la manera de Wittgenstein, qüestions que supuren els dies en arrabassar-los la crosta i aquest constant anar fent sense més telos que el fet de fer-se: «gustós de saber, l’os / de l’absurd que rosegues».