Vaig conèixer Begonya Pozo ja fa uns quants anys, en una activitat de l’associació Carena (associació que atén persones amb càncers avançats).
La doctora Pozo, vicedegana d’Universitat, professora, escriptora, poetessa, traductora… poca broma. Amb un currículum que imposa, penses que deu ser una senyora docta, seriosa i que hi hauràs d’anar amb compte…
I va i em trobe davant una dona que reia molt, que no feia ostentació del seu nivell acadèmic i que, no sols donava suport a les bogeries creatives d’un grapat de ballarines, músics i persones del moviment associatiu, sinó que, a més a més, no parava de fer-hi aportacions, de fer equip.
«Esta tia mola molt», la presumpció d’una senyora docta, seriosa, i tal i tal, se’n va anar en orris. Per cert, l’espectacle va quedar fantàstic: ballàrem, cantàrem, recitàrem amb moltíssima complicitat, un goig.
Des d’aleshores hem anat coincidint per la vida. Vaig utilitzar un poema seu per a fer una cançó i una idea seua per a posar títol al CD on està inclosa esta cançó.
Deu fer un any i escaig em va telefonar per a fer un cafè i contar-me el projecte que Carles i ella estaven preparant amb poesia i música en directe. He de dir que no em va sorprendre, feia temps que li havia fet la fitxa (persona formada, informada, agosarada i valenta), nomes li calia un entorn propici per a llançar-se a la piscina, amb aigua o sense, a la recerca de camins creatius i artístics més enllà del seu territori confortable (la literatura, la poesia, els haikus i totes eixes coses que, ja se sap, fa tan bé). Vaig tindre la oportunitat d’aportar, en aquell projecte, el meu granet de sorra en forma de col·laboració.
No fa massa temps, a la Sala Carme Teatre, per Nadal, va ser la presentació. Coincidírem entre el públic Isabel Robles, Imma Mànyez, Anna Gascó, Jaume Pérez Montaner, i jo mateix, tots una mica expectants… Begonya Pozo entre bateries, teclats, guitarres, saxos, micròfons. Tota una novetat, amb el resultat d’un molt bon, i sorprenent, espectacle.
Doncs be, Begonya Pozo ha ingressat a la nomina de poetesses que no es limiten a llegir/declamar els seus poemes, aquelles que han fet el pas i complementen les creacions amb la complicitat d’altres disciplines artístiques.
Tampoc es que esperés menys de la doctora Pozo, torne a dir que fa temps que vaig fer-li la fitxa, però, he de reconèixer que em va sorprendre que estigués tan ben filat. La maneta de Carles s’hi fa notar, tot s’ha de dir. Al remat, d’això va l’art: de col·laboració i complicitats.
Estic molt orgullós de la meua amiga Begonya. És tota una artista!