Ja ho deia Maria Mercè Marçal: «Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mares simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultura i del pensament». Fa uns anys, vam abordar algunes preguntes, relativament adients, al voltant de les escriptores valencianes sota el franquisme; hi havia pocs estudis al respecte, però allà on intuíem un ecosistema literari assedegat i amb escassa presència femenina, brotaven noms i obres d’autores que dibuixaven en el paisatge unes tonalitats inèdites i inspiradores per a les generacions posteriors. S’obria la possibilitat de retrobar-nos amb les nostres pròpies mares simbòliques i, amb això, el sentiment d’orfandat començava a esvair-se.

El fet de dedicar-li un any –que finalment han estat dos– a Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 – València, 2009) ens sembla una excel·lent manera de reconciliar-nos amb una dona que va mantindre la seua vocació creadora malgrat l’adversitat. Ha estat l’ocasió de facilitar l’accés a la seua obra publicada i inèdita; d’explicar com ens va salvar els mots en ple procés de glotofàgia, dignificant-los a través de l’assaig, la narrativa o la poesia; de reconèixer la seua contribució a la recuperació de la història sencera –amb referents masculins i femenins– en un període de despersonalització i anihilament del poble valencià; d’agrair-li, simbòlicament, la seua defensa d’una terra, una gent i un patrimoni que no tenien garantida la seua supervivència; de reprendre el seu «antimasclisme» com a element vertebrador del seu activisme.

Finalment, i després d’haver passat massa temps infravalorada, la figura de Carmelina Sánchez-Cutillas genera cert consens. La proposta de l’AVL, encarregada del programa (bi)anual dedicat a l’escriptora, ha estat en bona part possible gràcies als especialistes que ja havien aprofundit en l’estudi de la seua obra: Lluís Alpera, Joan Borja, Anna Esteve, M. Àngels Francés o Vicent Salvador. Però també han crescut les sinergies amb entitats culturals (IECMA, CEIC Alfons el Vell, Acció Cultural), el món editorial (Vincle, 3i4), musical (Lola Bou) i audiovisual (À Punt) o les biblioteques públiques. Aprofitem l’impuls, doncs, i fem que aquesta (re)apropiació col·lectiva arrele, per exemple, amb la seua introducció plena als currículums escolars i universitaris: s’ho mereix, ens ho mereixem.