Autoria: Xavier Serra
Títol: Espurna
Editorial: Afers, Catarroja / Barcelona / Palma, 2021
Pàgines: 174

El relat de Xavier Serra, per bé que hi dediqui un capítol, no és una història de Germania Socialista. Des del «subsol» de les biografies detallades que avancen cap a l’interior de la formació, Espurna narrativitza historicopolíticament part d’una fracció ―en total unes catorze persones― escindida del Grup de Treball Polític valencià format el 1970. El treball de Serra, documentat amb materials de l’època, retrata el nucli de la branca, que compta amb uns cap de brot l’origen ideològic dels quals remet a l’«Enlluernament» (pp. 23-33) de la conjuntura de 1968.

L’ambient captat per Serra, que té un precedent en l’autobiografia Crònica parcial (2017) d’Enric Banyuls (1954-2018), militant obrerista de Germania de Corbera, condicionà posicionaments ideològics que emergiren entre el tardofranquisme i l’immediat postfranquisme, ben fixats en l’obra entre 1970 i 1976. Les biografies aportades per l’autor ―deutores, en part, de la metodologia seguida en els quatre volums de biografies orals publicades (Afers)― exposen amb claredat el canemàs humà i d’espais de relació i de treball (les cèl·lules) d’un temps polític centrat a la Ribera.

Els ambients recullen amb fidelitat alguns dels fets que s’esdevingueren: el procés d’escissió, la confiscació de la multicopista de l’institut de Sueca i la seva instal·lació al carrer de Moret de València, l’activisme estudiantil universitari, la detenció policial i l’exili. Aquest marc planteja per què les històries de vida són eficaços «instruments» per reflectir decisions vitals delimitades en trajectòries d’un «micromon» polític: quin?

La resposta parteix de dos posicionaments explicitats al si de Germania. D’una banda (la història d’Espurna) hi havia qui creia que l’entrisme al PSOE i a la UGT ―percebuts per un sector majoritari del «micromon» narrat com a organitzacions històriques de treballadors― era ―després de la mort de Franco― la via per arrelar el fet nacional en medis obrers. De l’altra, qui creia ―i creu― que la proposta de proletaritzar Germania implicava, pel cap baix, «cremar etapes» en una formació, que no era, d’altra banda, cap partit convencional, fet que alhora anunciava una via futura d’organització política en substitució dels partits. I, de fet, la formació, si més no des de 1972/1973, anava situant militants en alguns enclavaments industrials per a constituir comitès d’empresa. El que hi havia com a rerefons era un debat (no resolt a causa d’estratègies que reproduïen el miratge del treballador reïficat, inexistent) esbossat a la narració: la cruïlla ―potser la contradicció principal― entre el fet nacional i el de classe. Una cruïlla que, en perspectiva, només plantejaren, amb cert rigor, formacions valencianistes, o amb consciència de valencianització…

Existien dues ànimes al si de Germania? És el que pot deduir-se de l’obra. L’evolució de la formació així ho confirma. Dues ànimes que, sembla, impossibilitaren el desenvolupament total del fil agermanat i que, a hores d’ara ―segons el que reconeixen testimonis qualificats del «Grup»―, es resolen en una variable fonamental: l’estatus polític de la nació sense estat (el País Valencià ―recordem els mots dels agermanats― com a «Poble oprimit»). Aquesta era la tesi recollida al document marc de 1972: el dret a l’autodeterminació del País Valencià i l’assoliment d’un autogovern que no es reduïa a la demanda d’un estatut d’autonomia (Germania Socialista hi fou clarivident).

Serra, doncs, resol el debat entorn de trajectòries singularitzades, que acabaren tenint un pes específic fonamental en la deriva del nucli escindit i en la fundació de la plataforma-editorial clandestina L’Espurna. Francesc Santacatalina en seria una; l’altra, present a l’escenari de la narració, a l’òrbita del nou PSOE, l’advocat (filotrotskista), exmilitant del PSV, Ricard Garrido.

El seguiment de l’evolució de Santacatalina al darrer apartat de la narració metaforitza la fi política d’aquell grup: el pas del «moment de transició» revolucionari trotskista a l’abraçada de l’os socialdemòcrata gestada a Bad Godesberg (1959).

Així, el treball de Serra és demostratiu de la infraestructura dels «timoners de Suresnes»: el nou PSOE de 1974 anunciava, per al grup de la Ribera (uns alfils), el temps polític immediat, el control de l’ombra ibèrica de l’os godesbergià de l’escaquer transfranquista. Però hi havia, encara, un altre doble escenari a historiar: una línia que, en el cas que ens ocupa, no optà per l’entrisme socialdemòcrata i seguí algun color del roig, com fou l’ecologisme polític, i la branca que, retornant al debat de 1972, reconduí la seva trajectòria dins el nou valencianisme endegat, tot just, per Germania Socialista ―i per País Perplex, eixit de l’esperit agermanat.

El treball de Serra planteja, a l’últim, una qüestió no gens menor: la trajectòria d’una organització acaba essent la història de les contradiccions del factor humà. La història d’una sigla serveix de ben poc si prescindeix dels viaranys viscuts, la base que explica l’esdevenir d’una estratègia política. A partir d’ací, la historia hauria de substituir la narrativa.