«Si tot el que ens distingeix dels animals és el fet d’amagar-nos per defecar, trobo que la condició humana s’aguanta per molt poca cosa» diu la protagonista d’aquesta història colpidora. Una jove sense nom que no recorda el passat i es nodreix dels records d’altres dones. Dones nostàlgiques de la vida que tenien abans de trobar-se engabiades i privades d’intimitat en un soterrani, vigilades per un grup d’homes armats que mai els dirigeix la paraula i que les fuetegen.
És la història sobre la qual es basteix Jo, que no he conegut els homes ―una novel·la de Jacqueline Harpman (Etterbeek, Bèlgica, 1929-2012) recentment publicada per Periscopi en la traducció magnífica d’Anna Casassas― on cap vida no és banal, encara que siga una vida desposseïda d’humanitat.
En el pròleg, Sophie MacKintosh escriu: «de vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors». Difícil trobar-hi respostes.
A la novel·la, quaranta dones estan tancades des de fa molts anys en un soterrani, controlades per uns guàrdies. Entre elles hi ha una jove sense nom que no és com les seues companyes: va ser criada sota terra i tancada des de petita i no té records del món exterior, no coneix l’amor ni la família.
Jacqueline Harpman ―psicoanalista d’origen jueu que va haver de fugir de jove a Casablanca amb els pares fins que va acabar la Segona Guerra Mundial i part de la seua família va ser deportada a Auschwitz― va escriure una narració sense capítols ni pauses possibles, situada en una terra desconeguda. La narradora i protagonista, que conta la història en primera persona, no recorda com va arribar allà a diferència de la resta de les dones. Les seues companyes, abans d’estar tancades, havien conegut els homes, la llibertat, sabien quina olor feia el sabó, havien sentit l’aire i gaudit de la pròpia sexualitat. Ella, però, molt més jove, ni tan sols ha tingut la regla, desconeix el món que les altres han viscut i creix amb les imatges que es deriven de les converses que les dones tenen al seu voltant.
Un dia se sent una sirena misteriosa, els vigilants desapareixen i la porta de la gàbia queda oberta, les dones no gosen sortir per por, però de mica en mica una barreja de curiositat i desig les porta a pujar les escales que les duran a l’exterior. De sobte van prenent consciència de l’espai que les envolta, una terra despoblada, desconeguda, càlida i solitària. Saben que estan soles, cap ànima viva al seu voltant, i aleshores decideixen emprendre el camí a la cerca de la vida que havien conegut abans, una experiència que la protagonista viurà amb una intensitat forassenyada, moment a moment: «Ah, aquella primera vegada que vaig pujar l’escala! Quan la recordo, em venen llàgrimes als ulls, sento aquell impuls com un devessall de glòria, em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de reviure aquella ascensió prodigiosa, aquella certesa admirable que em feia tan lleugera que vaig pujar els cent graons seguits, sense aturar-me a recuperar l’alè, i reia», diu la narradora anònima.
Dies després arriben a un altre subterrani fornit amb tota mena provisions, com era el seu, però ple de persones mortes que no pogueren fugir en sonar l’alarma. Van passant els anys i les captives continuen caminant sense destí, descobrint garites amb queviures però sense gent viva. La llibertat esdevé ara una altra presó perquè no hi ha futur. La protagonista va veient com les companyes envelleixen i emmalalteixen fins que es queda sola, i durant més de vint anys vagarejarà amb moltes preguntes sense resposta.
Jo, que no he conegut els homes és una reflexió sobre la llibertat, el poder i la tirania, sobre tornar a la vida després de morir en vida. Harpman ha construït una història al voltant d’un misteri: com davant d’una deshumanització extrema, capaç de posseir el pensament dels éssers humans i anul·lar-los les ganes de viure fins a dur-los quasi a la vora de la mort, brolla la persistència a seguir endavant, a sobreviure a l’infern més inimaginable. Novel·les com La clivella de la Doris Lessing o Elles parlen de Miriam Toews em venen al pensament en llegir Jo, que no he conegut els homes, per la contínua reflexió sobre la condició humana i femenina.