Dues bromes travessen l’experiència prèvia a la lectura d’AIOUA. El títol, certament, és la primera de les dues bromes. D’entrada, un joc gutural, vocàlic, a la manera del nen que es posa a potinejar amb les vocal, a-e-i-o-u. Ràpidament, la contraportada ens revela el misteri: no es tracta sinó de la transcripció fonètica literal de l’estat ianqui d’Iowa. La segona broma, com un mirall, és més aviat consonàntica, i es troba just a l’índex: un seguit de paraules impronunciables conformen els noms dels títols dels capítols: Mamungkukumpurangkuntjunya, Stktschagko, etc.; així com d’altres que ens semblen, directament, onomatopeies: frrc, prst, pnx, etc. Enmig de tot aquest batibull de consonants, de manera saltejada, com si fossin boies, les vocals venen a ancorar-nos: a, i, o, u, e.
Però tota gran broma, és clar, no ho és si no conté en si mateixa una experiència d’horror. La Rut, la protagonista, es troba a Iowa fugint d’algú o d’alguna cosa que no acaba de materialitzar-se en un fet concret sinó en una atmosfera que sobrevola de cap a cap la novel·la, i que sense cap mena de dubte percebem com una experiència de l’horror. L’únic que sabem d’ella és que ha arribat a Frankville, un poblet de mala mort, i que ho ha fet sense parla, convertida en una practicant deliberada del mutisme. Pel mig, es va creuant amb un reguitzell de personatges que, en xerrar-li, mai no reben resposta. Amb tot, la protagonista prova de trobar la seva forma de llenguatge, aquelles paraules que l’expliquin. Així, duu un diccionari sempre a sobre, amb la voluntat d’anar cercant paraules fins a encertar el pinyol, fins a topar amb aquell mot que faci clic. I mentre no el troba, va escrivint: una escriptura que pren aires de dietari i que té forma epistolar, un seguit de cartes dirigides a l’Hac, algú de qui no en sabem gaire massa més que encara viu a l’altra banda de l’oceà, algú a qui s’ha abandonat, potser algú de qui la Rut, entre moltes d’altres coses, està fugint.
Si bé l’escriptura de Roser Cabré-Verdiell té, al meu entendre, un punt d’afectada, en alguns moments sensiblera, i l’estructura és un pèl desordenada (sembla que de manera conscient, tot i que a vegades això comporti algunes fuites pel que fa a alguns dels temes i motius que motoritzen l’argument), és el gest de l’escriptura mateixa, que fa que la novel·la prengui valor: l’escriptura es converteix, aquí, en un dispositiu que la narradora (i, de retruc, l’autora) utilitza per a situar la realitat en un territori concret on allò que és autèntic i allò que és mentida es difumina, on allò que sabem i allò que no se’ns explica, allò que està bé i allò que no, agafa noves dimensions. Perquè, en aquest punt, el desig de la narradora no és sinó, la sinceritat, la possibilitat de la veritat que desentrelli la història.
L’escriptura és el filtre a través del qual la protagonista va desxifrant el misteri que s’amaga a si mateixa, així com Cabré-Verdiell, a través d’un joc metaliterari ben interessant, ens el desxifra a nosaltres, lectors: els capítols intitulats a partir de vocals són aquells moments on la protagonista viu el present i prova de comunicar-se i entendre’s a través de les paraules que cerca al diccionari; per contra, els capítols de noms impronunciables ens transporten al passat (amb la lectura se’ns va revelant que aquests mots no són sinó topònims, llocs geogràfics on l’horror anava coent-se, llocs físics que esdevenen també territoris mentals i sensorials), ens transporten a tot un seguit d’experiències adormides que a poc a poc van despertant-se, des d’on s’ha anat forjant, a vegades en clau traumàtica, d’altres en clau nostàlgica, d’altres fins i tot en clau feliç, el camí de la protagonista.
No és que l’escriptura, la ficció, sigui el revers de la realitat, ja se sap: és que es tracta d’una dimensió que l’eixampla.