Els Apocalipsis deuen ser qüestió de perspectiva. Antonio Muñoz Molina, que és un gran escriptor, exposava l’altre dia el seu particular finis mundi en un article titulat «Fantasmas de doblaje» (EP, dissabte 3 febrer), en què analitzava més o menys l’actual fenomen d’americanització lingüística que pateix el castellà: «ya casi estamos hablando la lengua del imperio al que pertenecemos como lejanos súbditos coloniales y al que estamos mirando siempre con la fascinación de esos siervos que, en lugar de a la libertad, aspiran dócilmente al favor de sus señores». Poca broma. Tenint en compte del que parla, a mi em sembla una declaració fabulosa. N’exposava les causes: una barreja de complex d’inferioritat i esnobisme que fa abraçar l’anglés, llengua que, reconeixia, «hablamos mal o ignoramos del todo», i que només serveix de «bisutería», o siga, per a fer-se el guai. Dibuixava un infern de paraules acabades en -ing o -ness on abans n’hi havia acabades en -ía. Per a acabar, criticava Halloween i plorava una Espanya anterior i desapareguda, on el colonialisme i l’espoli cultural pràcticament no havien existit, i també l’Europa actual, on Barbie és més revolucionària que «Rosa Luxemburgo» –estava convençut que els cognoms no es traduïen, però ves a saber.
Jo, que conste, entenc Muñoz Molina. A mi em genera un desfici paregut l’últim procés de nord-americanització massiva global post-Reagan i també em tempta refugiar-me en una èpica castissa i alternativa. És a dir, veig molt complicat il·lusionar-se amb un món que es debat entre el neoliberalisme caníbal promocionat per youtubers professionals amb sospitosos moviments de mandíbula i l’integrisme religiós 3.0, després d’haver estat bombardejat successivament per Rambo, Top Gun i Mac Donals. Així es fa molt comprensible la creació d’un relat paral·lel i autoindulgent on fugir i tancar-se. Ara bé, que el relat incloga col·locar el castellà de víctima cultural de la Història és tan meravellós que es fa indigerible. Per resumir: ja voldria jo haver de patir els traumes lingüístics que relata, que tot el drama fora l’empobriment sintàctic i l’americanització lèxica d’una llengua amb tots els ministeris i canals, que es parla majoritàriament en tots els patis de totes les escoles del seu territori històric i que les desenes de milers d’immigrants anuals aprenen sense queixar-se, si és que no la saben ja, perquè arriben des de —perdó!— les antigues províncies de l’imperi castellà/espanyol. Un imperi que no ha tingut cap problema en imposar-se i substituir llengües allà on ha considerat, clar, que només ha tolerat les que no ha pogut o sabut o necessitat subjugar i que ara ja s’estan jugant la vida, com el valencià/català.
No li desitge que arribe el dia en què camine pels carrers dels seus pobles i ciutats patint, callant i parant l’orella per escoltar si aquells xiquets parlen o no la seua llengua. Si arriba el dia en què el castellà és de debò començat a ser substituït en sa pròpia casa per l’anglés, aleshores ens entendrà. Però serà massa tard, perquè nosaltres ja no estarem i llavors serà ell qui pensarà els possibles mecanismes per a parar el seu particular procés de desaparició, i estos ja no seran criticar Halloween o demanar que es retole «barbería» en lloc de «barbershop». Si ja s’ha calmat, potser concebrà els mateixos que comentava la malaguanyada Carme Junyent en una entrevista que per casualitats de les xarxes socials vaig llegir la mateixa setmana que aquell article. Molt menys apocalíptica i molt més humanista, Junyent dubtava de la utilitat de les oficialitats i de les polítiques lingüístiques si no anaven acompanyades de mesures i discursos potents i atractius, encara més en un moment en el qual necessitem les noves generacions, sí, però també els nous parlants, perquè només amb els que ja tenim «no ens en sortim». Junyent proposava l’apel·lació als joves no des del nacionalisme, que «els deixa ben freds», sinó des de la diversitat, el multilingüisme o la responsabilitat lingüística amb l’idioma propi del territori i en situació d’emergència.
Són només propostes i podríem afegir-ne més, com el canvi de model econòmic, però hem de contemplar-les, perquè encara que jo dubte molt que algú utilitze desacomplexadament una llengua en la situació de la nostra si no la sent com la seua i que esta tinga un futur si no és com la llengua del seu poble —el poble català, el valencià o el mallorquí—, encara que dubte això, doncs, he comprovat en el meu dia a dia com les apel·lacions als parlants potencials han de ser extremadament hàbils si volen tindre algun efecte. L’altre dia, per exemple, en una classe de xavals de tretze anys, d’orígens molt diversos però tots castellanoparlants efectius a pesar d’emprar paraules com random i stalkear, un d’ells que portava el xandall del Barça em confessà que no trobava el valencià excessivament «útil». Ho digué sense acritud i fins i tot amb certa prevenció. A més, de seguida es matisà: «però crec que s’ha d’aprendre, eh». Jo vaig opinar també. Els meus arguments van fonamentar-se sobretot en una accepció alternativa del concepte utilitat i en els beneficis socials i neuronals del plurilingüisme, però no vaig poder evitar afegir també que el valencià és important perquè és nostre, i perquè ningú el parlarà si no ho fem nosaltres. Ho vaig fer amb una mà col·locada a la part esquerra del pit i comparant la situació amb els aficionats del futbol que sempre estan a la graderia, encara que l’equip jugue com una banda o no pare de perdre.
Fou molt teatral, ho he de reconéixer, però fou sincer. No sé si el vaig convéncer. Després, per acabar la classe, els vaig dir que triaren una cançó en valencià. El mateix xiquet en demanà una de Zoo. La meitat d’ells ho feren. L’altra meitat proposà temes de La Fúmiga o l’himne del Barça o del València. Escoltàrem la cançó de Zoo. Mentre sonava, pensava que la rutina dels amants de llengües minoritzades és molt cansada, que és una pena enorme que un grup com aquest es dissolga i que el nostre futur és realment una cosa molt incerta. Carme Junyent, allà on estiga, segur que m’entengué perfectament. Muñoz Molina, en canvi, potser hauria necessitat primer una enciclopèdia.