En els últims anys hem pogut llegir textos dramàtics que fan servir aspectes biogràfics de dones excepcionals, representatives de la seua professió i del seu temps, exemples que, des de conjuntures vitals concretes, ens conviden a reflexionar sobre com ens relacionem amb els altres. Entre les traduccions aparegudes en la col·lecció de teatre de Bromera podem trobar el text clàssic El miracle d’Anne Sullivan, de William Gibson (1959) o Projecte Meitner, de Robert Marc Friedman (2002). Entre els dramaturgs catalans i en l’esfera del cinema, esmentarem Monroe-Lamarr, de Carles Batlle, estrenada el 2018. Ara ens arriba Jo no volia ser Rita Hayworth, de Víctor Alexandre, guardonada amb el XLVIII Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés 2022, que es va editar l’any passat.
Víctor Alexandre és un periodista de raça i un assagista conegut i reconegut en diversos gèneres, que també ha freqüentat la narrativa, escriptures que han rebut guardons rellevants. De més a més, compta amb una llarga relació amb el teatre: primer, amb el radiofònic, des dels anys setanta ençà; i, més recentment, ha escrit i representat onze obres que van des d’Èric i l’Exèrcit de Fènix (2007) fins a Jo no volia ser Rita…, passant per Trifulkes de la Katalana Tribu (Sala Gran del TNC, 2012), Onze.Nou.Catorze (1714) (Born. Centre Cultural de Barcelona), Abans que pugi el teló (Teatre-Auditori de Sant Cugat, 2016) o Marit i Muller (2020), entre altres, la majoria passades per l’estampa.
Jo no volia ser Rita Hayworth és introduïda —marca de la col·lecció— per un breu estudi d’Isabel Marcillas que, de forma solvent, ajuda el lector a situar el tema, el personatge de l’actriu i remarca unes claus essencials per a la lectura del text. La faula ens presenta una Hayworth en l’any 1980, a 61 anys, quan tot just acabava de ser diagnosticada d’una malaltia desconeguda que se li havia manifestat molt prematurament i que havia frustrat la seua carrera d’actriu, però que fins aquella dècada no havia estat identificada com a tal: Alzheimer. L’espai dramàtic és l’apartament de Manhattan, davant de Central Park, on va residir els últims anys, atrapada entre els flaixos del seu passat que van sent devorats per la progressió de la malaltia, un cert alcoholisme i l’oblit dels seus admiradors.
De manera intel·ligent, Alexandre articula el text en cinc escenes al llarg de les quals la malalta conversa amb tres altres dones: Angie, la infermera que l’assisteix (I, III i IV); la doctora Anderson, una psicoterapeuta afectada per un càncer de pit (II) i Yasmine, la filla petita de l’actriu. Rita, en contra de les imatges cinematogràfiques de la nostra retina, se’ns presenta com un personatge feble i torturat per la situació mental, atés que de vegades la memòria regressa de forma nítida a l’adolescència i reviu els abusos del pare o de parelles posteriors, o no recorda moments feliços més recents, declama un monòleg d’una pel·lícula, però és incapaç de recordar altres fets més immediats. L’autor trena hàbilment el passat lluminós i frustrant de l’actriu a partir de tres elements: les cobertes de les revistes protagonitzades per l’artista que omplen les parets de l’apartament, la referència a títols i diàlegs de diverses pel·lícules i, particularment, a tot un seguit de música i cançons que remeten als dies de cine.
L’Angie és un alter ego de l’actriu que li serveix per parlar del caràcter efímer de la joventut, la bellesa o la fama. La infermera, de 26 anys, no ha vist cap de les pel·lícules que durant uns anys convertiren la Hayworth en una icona d’Occident, ni coneix cap de les estrelles que l’actriu evoca. Però també de l’amor i de la violència masclista que assetja Angie, com en el passat va patir Rita.
La sessió amb la doctora Anderson li permet parlar de la malaltia, dels orígens familiars, de García Lorca, d’aspectes tenebrosos de la seua biografia, dels matrimonis fracassats, de l’assetjament sexual durant els rodatges, especialment dels productors, o de l’amistat, per sobre de les circumstàncies, que li van demostrar alguns amics de la professió: K. Novak, C. Cardinale, G. Ford…
L’obra es clou amb l’arribada de la filla, retornada d’un viatge per divulgar la malaltia i recaptar fons per a la investigació. És una escena molt tendra on gradualment la mare es deixa anar en les mans de la filla, en una inversió dels rols, realment molt emotiva: Yasmin acaba fent de tutora de Rita en un estadi més de la malaltia. Tres personatges femenins que palesen la seua sororitat i afecte a cada escena.
Els criteris a partir dels quals l’editorial Bromera incorpora a la col·lecció de teatre uns títols o uns altres són inescrutables i, no poques vegades, condueixen a la perplexitat del lector. En aquest cas, el títol d’Alexandre no tan sols ve avalat pel Premi Ciutat d’Alcoi sinó que, potser, ens trobem davant d’un dels textos més interessants dels publicats darrerament en aquest catàleg. La lectura s’ho val i demana, a més, un muntatge amb garanties.