En la pàgina que tanca Els focs ignífugs se’ns diu que la idea del llibre va néixer durant la tardor del 2019, a partir de la visió d’un pit-roig al castell de Tona, a Osona, i d’una papallona Vanessa atalanta (coneguda popularment com a rei) al Desert de les Palmes, a la comarca de la Plana Alta. Aquesta anotació no és marginal, ja que marca un dels trets de l’obra, és a saber l’íntima vinculació amb territoris i paisatges concrets dels Països Catalans. Pocs autors han fet, en aquest sentit, una aproximació tan ampla a la diversitat del nostre país com Josep Porcar. Els poemes d’aquesta obra s’han escrit en llocs tan diferents com el pantà de Sau, els cingles de Tavertet, el Matagalls, el desert de les Palmes, el carrer del Puig de Castelló, la Fageda d’en Jordà i l’estació de Balenyà, per esmentar-ne només uns quants. Entre Osona, el Berguedà i la Plana Alta, el poeta desplega la seva vinculació íntima amb la natura i els diversos territoris a què vincula la seva creació. Això, per si sol, no justifica res, ja que és en el dibuix poètic dels fils entrellaçats que basteixen l’obra on es pot copsar la qualitat literària de l’autor, amb uns versos que tant ens poden remetre a Edward Thomas com a Gary Snyder, però sí que ens situa en el plantejament germinal de l’obra.
La natura és una vivència. Hi ha escenes i esdeveniments emmarcats en paratges davant dels quals la veu poètica reacciona de manera reflexiva i lírica alhora. Un poema com «Cendres de la destral» parteix d’un fet constatable —l’incendi d’un graner en què crema el vell mànec d’una destral—, per reflexionar sobre l’implacable pas del temps. La paradoxa és que el mànec de la destral s’ha cremat, tot i que el foc ha indultat alguns buscalls d’alzina i de pi, «arrambats/ al mur del mas». Aquest és un exemple de correlat objectiu resolt, al mateix temps, de manera elegíaca, complexa i elegant. També una trobada llenyataire (el poeta aplega llenya i confegeix versos) serveix de punt de partença per parlar-nos de la cleda, del fil elèctric, de la neu, de la bala de palla, dels xais, dels feixos de pi i de l’ocell de color safranet (probablement un pit-roig, ocell curiós i descarat per excel·lència), amb una voluntat observadora que no passa res per alt, ni els moviments dels objectes ni tampoc els vaivens de les passions i les recances. L’autor podia haver emprat un to planer i directe, però opta en canvi per la giragonsa expressiva que n’enriqueix la dicció, sense deixar de ser líricament efectiu.
El poeta aconsegueix bastir un edifici formal cadenciós i convincent, bastit sovint amb versos blancs que no ho semblen, perquè s’escandeixen en l’accent personal d’una fluència que tant se’n va pels viaranys de la retòrica més fèrtil com cap a la concisió extrema del haiku i del vers curt. La seva gràcia és ser èpic i fer, a l’uníson, feines poètiques d’ebenista i d’orfebre amb la màxima cura i precisió. Una tasca a l’abast de pocs, ja que en el món literari o s’és una cosa o l’altra. I Porcar reïx a ser les dues alhora.
La natura posa els arbres i el temps, les destralades. Aquest és un dels trets que defineixen el llibre. Llenya caiguda, buscalls d’un instant, penitència de cendra. Ho trobem a poemes com «Fornal» o «Al ralentí», però també en la collita de les taronges, evocada a «Núvol». Les persones, com l’avi del poeta, es vinculen a espais i moments que flamegen en l’evocació verbal. A «Petròglif», la Lluna i la memòria són U, en una delicada simfonia d’imatges ancestrals. Si el bosc pot equivaldre a la pintura melangiosa, la ciutat es vesteix de Tots Sants i esdevé també l’escenari de la memòria.
Sotabosc, aiguamoll o contrafoc: Porcar es mou bé tant en el terreny calcari i dur com en el paisatge boscós de la muntanya mitjana. L’esclat verbal ens duu cap a unes paraules que es volen eternes, fixes com estels, perdurables com les pintures rupestres que poblen les barrancades i afraus de la terra calcària, aquella terra cantada per Auden. El poeta no ens parla pas d’un arbre, genèricament, sinó que es refereix a freixes, alzines, faigs, verns, salzes i oms. La natura, en Porcar, no és mai enfora, com un objecte exterior, sinó que batega endins i es fa paraula. És esperit i flamareig. I això equival al foc ignífug que no es consumeix a si mateix. I que per això és etern.
D’aquesta manera el poeta excel·leix a l’hora d’aplegar els rerefons de la poesia pairal (per dir-ho com Foix) i la poesia que investiga. És una síntesi agosarada que ha trobat una solució original i pròpia, i que confirma Porcar, situat en plena maduresa, com un dels poetes més sòlids del moment, amb una obra que penso que hauria de tenir molta més visibilitat, justament perquè és contemporània i mai no cau en l’anacronisme, tot i mantenir-se vinculada a la tradició. Situat en terra de ningú, Porcar aferma la seva singularitat com el faig que senyoreja el cingle. O com l’alzina que s’alça, solitària, en el Desert.