L’obra de Walter Benjamin arriba de gota en gota al català. I una part d’aquesta responsabilitat recau des de 2017 en l’editorial Flâneur. Primer, el 2019, va treure en edició trilingüe una de les obres més vives i profundes —encara avui— del berlinès, Sobre el concepte d’història. Uns mesos més tard, el 2020, arribava Walter Benjamin. Avís d’incendi, una interpretació ben reeixida d’un dels estudiosos que més profundament s’han capbussat en les tesis sobre el concepte d’història de Benjamin, el brasiler Michael Löwy; després han incorporat en la col·lecció «Fotogrames Flâneur», Kafka, dos escrits en què Benjamín s’endinsa en el rerefons del pensament del praguès, i ara fa no res, el 2023, han publicat Carrer de sentit únic, amb una traducció ben ajustada d’Anna Soler Horta a dues de les propostes d’aquesta editorial: «Autors actuals que oferim per mitjà de traduccions acurades» i «A Editorial Flâneur ens preocupa tant el contingut com la presentació dels nostres llibres».
Carrer de sentit únic és la primera edició en català i és també un homenatge, fidel a la història, a l’edició de 1928 en l’editorial que van fundar el 1910 Ernst Rowohlt (inclinat a la festa) i Kurt Wolff (amb una gran delicadesa) a Leipzig, amb el nom del primer, i més tard, el 1919, a Berlín. Una casa editorial que encara roman en dansa tot i quem des de 1982, en mans del consorci Holtzbrinck de Stuttgart. La coberta, amb el fotomuntatge del fotògraf rus Sasha Stone (amb la seva signatura incorporada a sobre de la tercera fletxa, i el contrast de roig i negre), la disposició de les planes, la tipografia, els filets de cert gruix al blanc central de la doble plana i el número de pàgina fan d’aquest text un homenatge a un dels moments tipogràfics més intensos de l’Europa continental.
No es queda aquí però, la memòria de l’obra original és fa palesa també en la dedicatòria: «Aquest carrer es diu CARRER D’ASJA LACIS, el nom de qui, com a enginyera, va obrir-lo en l’autor». Asja Lacis, nascuda a Letònia va ser una important directora i actriu teatral, tenia fortes conviccions marxistes i el 1924 va conèixer Benjamin a qui va influir intensament amb les idees marxistes. Potser l’ombra d’aquest ha empetitit, però, la seva figura en el pensament europeu del segle XX. Aquest, sembla el «carrer únic» amb què el berlinès vol mostrar l’agraïment a qui va ser companya i una important influenciadora en la conformació del seu pensament marxista que, és cert, més tard ell matisaria a la tornada d’un viatge a l’URSS i ella patiria com a supervivent dels gulags russos.
Fins aquí, podríem dir sobre la forma del llibre i la manera com Flâneur vol pouar en la història per posar davant el lector actual el contrast entre l’edició original (i no sols per mantenir el text primigeni en alemany, en aquest cas en versió total separada de la traducció) i la versió modernitzada que no deixa escapar la receptibilitat que tingué l’obra en el moment.
Walter Benjamin és un dels pensadors més convulsos i, probablement amb més arestes, del segle XX. La seva vida va ser un desplaçament constant. En un primer moment de manera voluntària. Més tard, obligat per les circumstàncies, de fugida constant. Parem atenció a això per poder capir, segons alguns autors, la fragmentació de la seva obra i, en concret, aquesta, Carrer de sentit únic, n’és un dels exemples més clarividents. Una de les raons d’aquesta fragmentació s’assegura que té a veure en el seu constant deambular que no li permetia assentar moltes de les seues reflexions (ja s’ha fet famosa la seva maleta, més enllà dels misteri i la desaparició d’aquesta a Portbou). Cal tenir en compte que va néixer a Berlín (el seu pare ja havia estat banquer a París), als vint anys se’n va anar a Itàlia, després a Múnic, Berna, Heidelberg, Frankfurt… però l’arribada dels nazis giren de cop i volta aquests desplaçaments i els transformen en fugida: Eivissa, Niça, Dinamarca, Itàlia, París, Nova York, empresonament a Nevers, Lorda… i arribada a Portbou on, decebut i exhaust i camí de l’exili estatunidenc via Portugal, decideix suïcidar-se.
Aquest anar i venir fragmentari de la trajectòria vital es reflecteix en una obra dels principis com és aquest Carrer de sentit únic en la qual es fa present tant l’obra aforística de pinzellades agrupades com en el cas de la comparació del llibre amb la prostitució (Núm. 13) en què ja albira la degradació de la lectura i el llibre («Ara tot sembla indicar que el llibre en la seva forma tradicional s’encamina a la seva fi.» (p. 31), com en «La tècnica de l’escriptor en tretze tesis», «Tretze tesis contra els esnobs», «La tècnica del crític en tretze tesis (Prohibit d’afixar cartells)» en què presenta un grapat de reflexions al voltant de l’acte d’escriure i la seva receptibilitat. Aquestes reflexions tenen un component social que deixa caure com gotes que hi fan clotxa. Vegem-ne sinó algunes com «El bon tracte anivella i uneix. [però] si tothom es queda amb gana, llavors sorgeixen les rivalitats i les disputes» (p. 75), «qui no pugui prendre partit ha de callar» (p. 38), «L’existència burgesa és el règim dels afers privats» (p. 88).
Allò que en l’obra puga semblar un totum revolutum de títols i reflexions esparsos treu el sentit en el «sentit únic». A poc que el lector hi pare atenció ens trobem davant uns títols —cartells, ja som en el moment de la publicitat al carrer— (Cerveseria, Local per llogar, Records de viatge, Productes de la Xina, Pis de deu habitacions luxosament moblat, Policlínica…) recognoscibles —encara avui— de qualsevol ciutat europea. Aquesta mirada del flâneur és la que situa el ciutadà davant la possibilitat de reflexionar, de gestionar la seva imaginació, la memòria i, en aquest cas, fins i tot de deixar que el lliure fluir del pensament propi dels surrealistes campe en una societat que ja llavors es veia sotmesa al mercantilisme industrial. No debades alguns dels autors que hi apareixen esmentats conformen la plèiade d’influències que marcarien dos dels corrents que en proveeixen el pensament: el marxisme i el surrealisme.
Aquest llibre, tot i ser primerenc fa de la literatura de l’«home de lletres» segons la seva amiga Hannah Arendt, un exercici de reflexió més pròxim a la filosofia que al diletantisme tan pròxim a certes provatures surrealistes. El seu posicionament a l’article inicial, «Benzinera», però, deixa ben clares les bases del seu pensament: «La construcció de la vida es troba en aquest moment molt més en el poder de fets que de conviccions. I, certament, d’una classe de fets que gairebé mai ni enlloc no han servit de base a conviccions» (p. 7). Potser aquesta reflexió continua més vigent que mai a hores d’ara on àmbits bàsics per a la ciutadania, com és la política, es mouen més en el camp de les emocions, ni tan sols de les conviccions, que dels fets.
El llibre que acaba d’editar Flâneur és un cant a l’edició ben feta i és un deute que els lectors hi tenim i que només podem saldar comprant uns llibres que s’han guanyat l’etiqueta d’imprescindibles.