3
Un altre pic es va asseure
en una roca de la cala. Tu remaves
i la barca es va paralitzar
i les ones es van paralitzar. Llavors
va revenir el moviment
la vida. Va ser quan ell va emprendre
el retorn cap a l’infern. A tothora
deia: ja només sóc el perfil del meu cos
quan el sol bondadós el dibuixa
per a tu. Si no dius fort el meu nom
em condemnes per sempre.
Antònia Vicens
Del llibre Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013)
____
Neix del poema la imatge d’un cos tatuat en la immobilitat del paisatge. Es podria perfilar la forma d’un altre pensador de Rodin o la silueta calitjosa d’un pobre diable atrapat en hores perdudes. En qualsevol cas, hi ha la presència d’algú que esdevé panorama, subjecte atemporal, qui sap si protagonista principal de la història. La contemplació paralitza l’escena, els fets, fins que les aigües, preludi iniciàtic de l’existència, fan que tot torni a ser com és. Algú es crema perquè defuig les carícies del paradís i es perd en territoris tèrbols i espinosos. La partida es converteix en desfici. I només hi ha una cosa que pot arreglar l’endemesa: la paraula. En el verb comença i fineix tot. Anomenar es posar ordre dins el caos de l’existir.
Antònia Vicens coneix d’antuvi el poder redemptor dels mots, la força expiatòria que roman sota els plecs dels significats. Des de sempre ha fet madurar aquesta veu que diu sense impostar. Que explica sense jutjar. Aquests versos, i tants altres de l’escriptora de Santanyí, invoquen l’alè tel·lúric d’una mirada essencial. Una mirada que sotja el pretèrit per donar sentit a l’ara. Així, passat i present dialoguen constantment per tal d’assolir el bessó de la veritat, per desentranyar alguns interrogants que sempre han covat al pou sense fons del pas del temps. Ni les coordenades ni els elements són sempre clars, específics, i justament en aquesta indefinició rau l’efecte hipnòtic, addictiu, d’aquest poema. Es tracta d’uns versos que s’endinsen en la necessitat de desxifrar i s’empelten de la joia de gaudir ja per a sempre.