Acompanyats de fulles i arbres, i molts, molts animals, recorrem sota un vent fred però no gelador les grans planes dels Estats Units en una camioneta esgavellada, i observem, com en una pel·lícula a càmera lenta, cada petit detall de cases, coses i persones amb una descripció preciosista que no pretén res més que fer això, descriure, però que en el punt de vista ja ens dona una pista de la metàfora que amaga cada poema que compon aquest recull. Són poemes plens d’imatges, centrats en la bellesa de la quotidianitat, la vida pausada d’un home vell que va ser jove i d’un país que envelleix per moments i que va ser jove, també. Més que posar llum a la foscor, Kooser voldria posar bellesa a la lletjor, i ho aconsegueix amb escreix, però només amb una condició: que el lector li doni permís per fer-ho. La sensació que tens, en acabar el recull, és que el poeta et diu: «Aquí ho tens. Ara, espavila’t».
Xanques vermelles és la segona (i magnífica) traducció de Kooser en català. L’anterior (L’ocell matiner i altres poemes), també havia tingut la sort de comptar amb l’equip de traductors apassionats format per Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana. En el llibre, publicat per Godall, Ted Kooser ens convida a continuar amb la constant poètica que el defineix al llarg de la seva carrera poètica (aquest és el seu dissetè llibre): la calma en cercle, la seva espiral pausada de preocupacions i obsessions, en versos aparentment simples i una sintaxi sense cap complexitat. Ara bé, el goig que s’extreu de llegir el seu vers lliure no ens impedeix, diria jo, copsar que es tracta només d’una intenció. Com aquell qui fa música sense partitura per gaudir-la, perquè ja en sap tant i ha treballat tant la forma, que pot permetre’s deslliurar-se’n. Se sospita, dins del poema, l’estructura, i és per això que el fet de no veure-la acaba convertint-se en un fenomen alliberador.
Tenim a les mans un llibre de poemes bons i de poemes millors, centrats en el pas del temps i l’edat madura i en l’art d’escriure poesia. El poema que dona nom al recull, «Xanques vermelles» ja ens ofereix una pista d’on ens vol portar l’autor: «Fa setanta anys em vaig fer unes xanques / de dos taulons llargs, amb estreps / per als peus clavats a un pam i mig de terra». Aquesta anàlisi constant del treball artesanal del poeta es repeteix en el poema «Carro de pagès»: «[…] ara diries que he tret l’arnès al passat, / i que podria saltar des de la vora dels salzes, / per sobre d’aquest penúltim vers amb el seu rierol sec / al fons, i, amb sort, seguir sotraguejant per sempre». ¿Què és això, si no el reconeixement de la felicitat de fer anys i aprendre coses, en aquest cas, aprendre a fer poemes? No hi ha dubte, un cop has llegit tot el llibre, que estàs davant d’un home feliç d’haver viscut, i sembla inexplicable si tens en compte el to elegíac de gairebé tots els poemes. La sorpresa del lector arriba quan s’adona que les pàgines no parlen de la tristesa d’acostar-se a la mort, sinó de l’alegria d’haver viscut, tot plegat en un to que és tot menys romàntic.
No parlem d’un autor sol que circula pel món, o lluita contra els elements o es nega a seguir la línia marcada, sinó d’algú que flota feliç en el líquid amniòtic de l’existència. El jo poètic de Xanques vermelles és algú que sent una profunda connexió amb la vida, la natura i sobretot, les altres persones. Es detecta en els detalls ínfims que descriu gairebé amb adoració, i que són motiu de reflexió, i es veu en la dependència tàcita que sent la persona respecte a les altres persones, vives o mortes, que han passat per la seva vida, inclòs el lector. Diu, en el poema «Una dona i dos homes»: «[…] En aquell instant vaig poder sentir / alguna cosa en comú entre nosaltres, al mig nostre, / al voltant nostre, a dins nostre. Alguna cosa més / que una pluja fina d’abril repicant sobre una carretera».
El mèrit de Kooser és que en cap moment manipula el lector o li emboteix la pròpia intenció en presentar-li les imatges, sinó que li mostra la seva realitat concreta des d’un punt de vista molt específic, i deixa que sigui ell qui faci la feina i es responsabilitzi de l’emoció que aquesta imatge li provoca. Només per això mereix un aplaudiment dempeus. Del que fa Kooser se’n podria extreure un missatge, una moral digna d’un llibre ple de faules d’animals: només cada un de nosaltres podem trobar profunditat a la nostra existència. Que el món és, per defecte, com un poema de Xanques vermelles: ple d’imatges, de paraules, d’històries i persones. Aparentment pla, sense emoció. Fins que hi intervé el lector.