«Si no t’ajustes a les normes, si intentes emprendre un joc nou, no està gens clar que prosperis. Tampoc no t’assegura ningú que aquest joc nou sigui millor que l’anterior. Però val la pena intentar-ho», explicava Angela Carter al pròleg de Wayward Girls & Wicked Women, l’antologia que va preparar amb divuit històries escrites per dones que rebutjaven el paper que se’ls havia encomanat a la societat. A través de tretze relats curosament escollits per Jordi Puig i Alba Cayón i traduïts per Martí Sales, La companyia dels llops es converteix en la millor mostra d’aquest nou joc que Carter va reivindicar al llarg de la seva trajectòria literària.
El de l’autora és un gènere propi, una narrativa a cavall entre la faula i el realisme màgic, que segueix les seves regles personals i construeix una mitologia pròpia per parlar-nos de sexualitat femenina, de desig, de renaixement i, en definitiva, d’un món femení que, fins aquell moment, havia estat conscientment invisibilitzat a la literatura, sobretot, al cànon literari.
No debades Carter —morta el 1992 —, va ser una de les escriptores més brillants de la seva generació. L’autora es va avançar dècades als seus temps i va saber utilitzar la fantasia i els contes tradicionals clàssics per expressar-ne les idees sobre les dones i el sexe, ben tamisades amb una ironia fina i aguda. Així, al llarg de la seva obra trobem un grapat d’històries on la relació entre els sexes binaris s’ha vist alterada fins al punt que la truita s’ha girat per complet. Ara, són ells els perseguits, empresonats, manipulats, subjugats, violats, maltractats, amenaçats… i, fins i tot, morts.
Barbablava, la Caputxeta Vermella, la Bella i la Bèstia… tot un seguit de personatges que formen part de l’imaginari dels contes i llegendes de la nostra infantesa són revisitats per Angela Carter. L’autora els acull entre les seves pàgines i juga amb ells fins a convertir-los, emprant la màgia dels mecanismes narratius dels contes de fades, en episodis revestits d’una sensibilitat feminista indiscutible.
Relats com La cambra sanguinolenta —clàssic de Carter per excel·lència—, Licantropia o La promesa del tigre són una bona mostra d’aquesta capacitat de l’autora per crear noves narratives a través de les cendres encara calentes de les antigues. Com una au fènix, els personatges que ens han acompanyat des que vam aprendre a llegir i a escoltar es transformen ara i ens presenten un món de sensualitats redescobertes i desitjos que no cal emmascarar.
Aquesta reivindicació de la llibertat femenina ve, sovint, acompanyada d’una desmitificació de la masculinitat tradicional que trobem també més enllà de les faules i dels personatges ficticis que poblen els seus contes revisitats. Així, Carter l’aplica a referents com l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe, a qui l’autora desconstrueix i col·loca sota el microscopi per mostrar-nos el seu costat més fosc, precisament, per més humà.
La d’Angela Carter és una vocació per la incomoditat, com la que admirava precisament del poeta cràpula, una inclinació que es basa en enfrontar-nos a escenaris i personatges dubtosos, que barregen la pietat i la tendresa amb un sentiment latent d’horror. Només cal fer una ullada a la comtessa que desfila per «La dama de la casa de l’amor» o als protagonistes de «Reflexos», el relat que tanca aquest recull, per adonar-nos-en.
La companyia dels llops ens endinsa, doncs, en l’univers d’una autora imprescindible, referent del feminisme literari i mestra de les atmosferes inquietants. Si mai no l’heu llegida, feu-vos un favor: allibereu-vos de la incredulitat, els prejudicis i la gatamoixeria i deixeu-vos seduir per un món on, fins i tot els llops, poden obrir-vos portes ocultes a les profunditats del bosc.
Vet aquí una altra vegada…