La publicació d’aquests articles, escrits majoritàriament entre els anys 1979 i 1980 i apareguts en diferents mitjans d’aquella època, permet ara al lector conèixer un vessant menys difós de l’obra polièdrica de Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998).
La trajectòria literària d’aquesta gran escriptora és àmplia: filòloga de formació acadèmica; poeta sobretot, Marçal també és autora de la celebrada novel·la La passió segons Renée Vivien (1994); traductora de Colette (La dona amagada, 1985) i Marguerite Yourcenar (El tret de gràcia, 1990); crítica i estudiosa (Clementina Arderiu, Caterina Albert, Marina Tvsvetàieva o Anna Akhmàtova, totes elles exponents d’una literatura compromesa) i fins i tot editora (Llibres del Mall).
Però l’autora dels poemaris Bruixa de dol (1979) o Sal oberta (1982) també va deixar constància del seu activisme polític i social en la pràctica de l’articulisme polític, un bon exemple del qual el tenim en aquesta recopilació. A Contra la inèrcia s’apleguen tres reculls, que mostren el perfil d’una dona que mantingué en tot moment una actitud crítica i reivindicativa, rebutjant sovint l’aixopluc de confort ideològic que entitats i partits on militava li oferien.
Com a lluitadora per l’emancipació de la dona, no va estar-se mai de demanar una major implicació en la defensa de la causa feminista. Afiliada al PSAN entre 1976 i 1979, va crear una secció a Lluita, ‘Des d’uns ulls de dona’, on cridava sovint a la corresponsabilitat per vèncer la inèrcia: «L’opressió de la dona no només existeix a l’interior dels partits polítics —i en els sindicats, i en el moviment popular…— a través del comportament masclista dels seus militants, sinó sobretot […] a través de l’actitud, dels programes, de l’organització en el seu conjunt» («Reflexions a l’entorn de la doble militància», juny 1979; una de les set peces del segon apartat).
Tant al PSAN com més tard a Nacionalistes d’Esquerra, la presència de Marçal va contribuir a una conscienciació sobre la situació d’opressió «que viuen les dones en tots els àmbits» i a la necessitat d’una «radical transformació personal i social». Referents intel·lectuals i literaris com Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Doris Lessing, Rosa Leveroni, etc., van estar sempre presents en la seva lluita, tant a dins com a fora del partit.
El bloc més extens d’aquest llibre, però, el conformen les vint-i-sis cròniques que Marçal va escriure per al setmanari gallec A Nosa Terra entre 1979 i 1980. L’escriptora relata amb un estil periodístic rigorós —tot i el posicionament ideològic que s’hi percep—, els fets més destacats de l’actualitat política del moment: el progressiu restabliment de l’autonomia catalana, les tensions creixents entre Catalunya i Espanya, les mobilitzacions ciutadanes, etc.
Han passat més de quaranta anys des de l’aparició d’aquests articles i la situació actual, malgrat les evidents diferències entre les conjuntures polítiques d’aleshores i d’ara, posa de manifest l’existència de ferides fondes que amb el temps no han fet altra cosa que agreujar-se encara més.
Aquests textos, completats amb la informació exhaustiva de les notes d’Helena González i Pere Comellas que figuren a peu de pàgina, deixen veure el tarannà d’una cronista que emprèn l’anàlisi dels conflictes amb la mateixa actitud d’implicació que va caracteritzar tota la seva producció literària. Marçal reflexiona sobre el present sense oblidar, però, el llast del passat (un bon exemple el tenim a «L’afusellament de Companys», publicat a Segre el 1994, i que forma part del darrer recull inclòs a Contra la inèrcia) i exhorta a preservar-ne la memòria.
Maria-Mercè Marçal encarna com poques la figura de la dona combativa en una triple simultaneïtat d’acció: com a independentista (defensora de l’alliberament nacional i del concepte de Països Catalans), com a feminista i amb un posicionament esquerrà d’ideologia marxista. La seva és una veu lúcida i del tot vigent en aquest present d’incerteses.