Escenes teatrals, cartes als vius i als difunts, diàlegs directes sense acotacions i descripcions de somnis. Amb aquests quatre ingredients Muriel Villanueva construeix la recepta d’El ball de les estornelles, que condimenta amb gats que fan de carters i paraigües que serveixen de comunicadors mentre ens aïllen amb l’excusa d’arrecerar-nos del diluvi de la sobreinformació. Sí, tot això i més: visites a la presó, xips de vigilància, càmeres de control i una misteriosa Jerarca com a mitjancera entre la protagonista i el seu home.
El ball de les estornelles ens arriba de la mà d’Adia Edicions, gràcies al premi Antoni Vidal Ferrando. Una obra que consolida a Villanueva (encara més) en el panorama literari del nostre país com una de les veus més originals i de més profunditat. Una escriptora que reivindica els marges i els assalta amb desimboltura, que mira com ningú les fronteres, que no les entén com a divisòries sinó com a fundadores.
La novel·la crea en les primeres pàgines una atmosfera distòpica que colpeix el lector, que l’obliga a continuar gràcies a l’habilitat narrativa que desplega l’autora. L’argument flueix a còpia d’imatges potents fetes de paraules senzilles, escenes bastides a partir d’un vocabulari planer però treballat, gens pretensiós però polit. Tota l’arquitectura se sosté sobre la incitació a desxifrar un misteri que no està recobert d’artificis, sinó embolcallat de veritat. A mesura que el lector descodifica els símbols, l’argument es magnifica, ens interpel·la, ens mossega. Assistim a la metamorfosi de la ciència ficció en al·legoria. De colp i volta entenem que el futur que dibuixa Villanueva és el present que tenim a la vora i que la presó i els carcellers ens són dramàticament familiars. És llavors que identifiquen els personatges d’Ella i d’Ell com un nosaltres que ens són propers; que descobrim quin paper hi juga la Jerarca; que entenem la funció de les cartes i dels somnis, de les solituds i el regust de fracàs de la protagonista.
Per a qui haja seguit la trajectòria de l’autora no li sorprendrà gens trobar-hi també l’autoficció més esmolada, que assumeix amb els riscos d’una funambulista. Com ja havia fet en la seua primera obra Mares i si sortim de l’armari, i en altres que la seguiren (amb especial mestria a El parèntesi esquerre), Villanueva treballa una literatura del jo a mig camí entre la sinceritat més punyent i el vòmit terapèutic. I és des d’aquesta honestedat que els discursos que aborda naixen des de la contradicció i no d’una pretesa exemplaritat. Perquè el tema de gènere que vertebra la novel·la no incorre en la prèdica, ni està estructurat com un manifest. Allò central de l’obra són els seus personatges: individus problemàtics, que arrosseguen traumes, que són injustos amb els altres sense voler (i sovint a propòsit), que es creuen perduts, abandonats, sols. Des d’aquesta solitud perplexa de la qual ningú els ha advertit és d’on Villanueva s’enfronta al miratge d’una dolça maternitat i al mite de la criança feliç. La seua és una visió que problematitza, que posa de manifest els laberints que se’n deriven: des de la conciliació de la maternitat amb les ambicions professionals, a l’aparició de fantasmes heretats. El ball de les estornelles traspassa la dermis de la projecció política del patriarcat i s’infiltra fins al moll de l’os en les seues manifestacions més primàries, més naturalitzades i, sovint, menys evidents. És un llibre alliberador perquè convida a parlar sense embulls de les emocions que ens conformen; perquè explicita qüestions de la maternitat que sempre queden fora de focus; perquè no presumeix de construir des de l’ordre sinó des de la confusió. Villanueva ens convoca a trobar-nos en el caos, a excavar en els intersticis, a gratar-nos sobre les crostes de les ferides. És a partir d’aquests exercicis de reconeixement del dol que la protagonista ens convida a fer passos cap a la redempció i la creació d’una col·lectivitat. Ah, i també a la dansa. També a la dansa.