Antologia personal. Una bella tautologia en el cas de Joan Margarit: poques antologies tan personals com aquesta.
Ens resulta molt fàcil imaginar com de personal haurà sigut la tria; el temps, la cura i el detall amb què el poeta, i només el poeta, haurà seleccionat aquests cent tretze d’entre centenars i centenars de poemes de vida. Comencem des del final, des de l’epíleg: allí és on Joan Margarit ens recorda que «un mal poema no és neutral, sinó que contribueix a embrutar, a desordenar, igual que un bon poema contribueix d’alguna manera a l’ordre i a la higiene del món». No coneixem el poeta en la intimitat, fora de la pàgina, però segur que és net i ordenat. Cada vers està perquè ha d’estar, amb l’ordre i la claredat que requereix cada peça de ferro d’un càlcul d’estructures.
Deixant a part l’estil dels postestructuralistes, els poemes els solen escriure els poetes. I els poetes posen als poemes l’únic que tenen: la seua mirada pròpia envers el seu món col·lectiu, personal i imaginat. Un poema mai és en abstracció. Això és una altra cosa, però no és poesia. La poesia és bellesa i és veritat (Keats), un compromís amb la vida. I la vida es viu, es fa, es pateix. Ben bé ho sap Margarit, massa bé: «…i, sobretot, / res de poeta maleït: tinc por, / però me’n surto sense idealisme».
S’ha mencionat reiteradament l’aparent senzillesa del fer poètic de Margarit. Les aparences no enganyen: són això, aparences. Cal mirar els seus versos amb distància, cum grano salis. «Estimar és ser distant. / L’amor és ser estranger», «la distància és als ulls», «darrere dels vidres.» Versos que són pell, i com deia Valéry, «no hi ha res més profund en l’home que la pell».
El títol de l’antologia (personal, com tot en Margarit, insistim) són els dos darrers versos del darrer poema, «De senectute», els quals l’incardinen a José Hierro, un dels gran poetes castellans del segle xx, premi Cervantes també (busqueu el poema «Alegria», busqueu). Quina alegria, per cert, el Cervantes a Margarit. Si hi ha alguna elegia que podem posar en paral·lel a les de Miguel Hernández i García Lorca, aquesta és Joana. Perquè un bon poema és bellesa i veritat però sobretot és batzac: «un bon poema, / per bell que sigui, ha de ser cruel». Un dels pares castellans més estimats i citats de Margarit assenteix des de Cotlliure.
Joan és un fill afortunat: té pares de tradicions literàries i lingüístiques en plural i també té pares musicals (Bach, Parker, Léo Ferré., «Loverman»); fils i fills musicals també. «La música consola, no res més: / quan toca és dins de mi, i m’ha buscat / en la més dura de les meves penes, / i la interpreta amb claredat, / sense esperança, però amb sentiment.» Així la poesia.
Poesia, música, arquitectura, estima i vida són un verb. I són el verb «fer».
L’art suscita sentiments estètics i ètics. Les emocions són formes de coneixement i de valoració de la realitat. Per això la paraula de Margarit és també educació sentimental i qüestió ètica: ens fa partícips i membres d’una mateixa humanitat. Josep Pla va dir molt bellament i molt certament que «la primera cosa que es necessita per a sentir una passió és saber-la expressar». Gràcies a Margarit, sabem, entre moltes altres coses, de la dignitat, de la tendresa, del consol enmig de la intempèrie hostil i la contingència que és el camí de tothom.
Poc podíem dir sobre Joan Margarit que no s’haja dit ja. Té uns ulls de fusta. Ulls llar, ulls casa de misericòrdia. Acabem amb el principi: el primer poema d’aquesta antologia personal ens interpel·la: «sort tens, doncs, d’estimar-te aquest silenci / de la paraula escrita i poder haver / una amiga amb els ulls color de fusta / per envellir plegats». Sort tenim, certament, d’haver uns poemes amb els ulls color de fusta per envellir plegats.
Gràcies, Joan, sense tu tampoc no hauríem pogut estimar així.