Joaquim Gestí és traductor, professor, hel·lenista i neohel·lenista català. Llicenciat en Filologia Clàssica i doctor en Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), des de fa molts anys és professor de grec antic al grau de Ciències de l’Antiguitat de la UAB i de grec i llatí a un institut de secundària; i compagina la tasca docent amb la traducció. Ha traduït del grec clàssic set volums de la Història d’Heròdot per a la Fundació Bernat Metge entre els anys 2006 i 2012. Del grec modern, ha traslladat al català una vintena d’obres, entre les quals set de Petros Màrkaris per a l’editorial Tusquets. Més enllà de l’autor de novel·les policíaques, ha traduït altres autors com Lilí Zografu, Dora Iannakopulu, Maria Skiadaresi, Soti Triantafilu, Tanassis Valtinós, Andreas Staikos, Kikí Dimulà o Giorgos Viziinós, entre d’altres. És membre fundador de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes de la qual va ser president des dels inicis fins a l’any 2017. A més, ha dut a terme la traducció del francès del Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal i de l’italià, Seixanta contes i Les nits difícils de Dino Buzzati i Contes per a un any, de Luigi Pirandello, premi, aquest darrer, de traducció Vidal Alcover del 2007.
Moltes d’aquestes tasques, les ha tirades endavant conjuntament amb Montserrat Franquesa, la seva dona i companya professional, com ara la gran majoria de les traduccions del grec modern o la del francès del diccionari de Grimal. Una de les més recents, ha estat la direcció conjunta de Visat, la revista de traducció i literatura del PEN Català, fins a la tardor passada en què, malauradament, Franquesa va morir. Sigui aquesta entrevista, doncs, també, un petit homenatge i record a la Montserrat que, com el Quim, va treballar incansablement i de manera entusiasta per donar a conèixer la literatura grega moderna a casa nostra.
Des de l’any 2017 ets i heu estat, juntament amb la Montserrat, directors de la revista Visat de traducció del PEN Català. Quina és la funció i el valor principal d’aquesta revista?
La singularitat de Visat és que va sorgir lligada al projecte de la pàgina del PEN de traducció que conté una important base de dades sobre escriptors i escriptores traduïts de i al català i també de traductors. Durant molt de temps, la va dirigir Simona Škrabec, amb un enfocament de connectar molt la traducció amb el món. Molts articles tractaven la traducció des d’un punt de vista sociològic, polític o sociocultural. Quan ho va deixar la Simona, es va produir un interregne molt curt de Ricard Ripoll i després Carme Arenas –llavors presidenta del PEN Català– ens ho va proposar a la Montserrat i a mi, que ja estàvem al consell de redacció i havíem col·laborat amb fitxes i articles.
Quan hi entrem nosaltres, canvia una mica l’enfocament i el format. No defugim la línia encetada per la Simona, però no ens veiem en cor de fer el mateix: per fer males imitacions, millor no fer-les. A més, tot el que s’havia de dir sobre la traducció, ja s’havia dit. El que no podem és repetir-nos. Ens va semblar que calia donar-li un aspecte, no diré més acadèmic, però sí més concret: que els traductors i les traductores ens parlessin de la feina que havien fet, d’edicions que fossin d’especial importància, explicant el seu procés de traducció. I, alhora, intentar estar el més actualitzats possible pel que fa als autors i les traduccions. Personalment, penso que ha estat un encert perquè li ha donat un enfocament d’una certa actualitat.
Durant una bona colla d’anys, vas centrar-te a traduir la Història d’Heròdot. Com va anar que t’encarreguessis d’un projecte tant ambiciós?
La ja traspassada Montserrat Ros em va proposar continuar la traducció d’aquesta obra de la qual mossèn Balasch ja havia fet els dos primers volums, però no podia continuar-la. Llavors m’hi vaig ficar i em vaig entusiasmar tant que em vaig comprometre a treure’n un volum cada any. Vaig voler aplicar-hi els criteris traductològics moderns, és a dir, un historiador no pot sonar com si fos Homer. Ha de sonar com sona, amb la llengua i l’estil d’un historiador.
Amb la Montserrat vau traduir del francès el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal.
Això va ser molt important i va ser una feinada. El Joan Alberich i la Montserrat Ros havien publicat La transcripció dels noms clàssics al català. A partir d’aquests criteris i millorant-los amb el Joan Martí, vam fer la traducció del diccionari del Grimal, que té la virtut, primer, d’oferir la versió en català del diccionari i, després, de fixar una gran quantitat de noms clàssics.
Com es produeix el pas de la filologia clàssica a l’interès i l’estudi del grec modern?
Nosaltres, la Montserrat i jo, fem part d’una generació de persones de formació clàssica, que aprenem el grec modern bé sota el mestratge de l’Eudald Solà, bé a l’Escola Oficial d’Idiomes, bé a Grècia. Som una plèiade de neohel·lenistes, amb una formació i un coneixement de la llengua sòlida i potent. Hem estat els artífex d’una relativa normalització de la literatura grega moderna a Catalunya.
A més, coneixes molt bé tota la història de la recepció d’aquesta literatura a Catalunya.
Quan ens vam introduir en la llengua i la literatura del grec modern i vam posar-nos a traduir, em va semblar que podria fer un marc teòric. La meva tesi es diu Traduccions catalanes de literatura neogrega. La recepció de la literatura neogrega té un aspecte sociològic important. Com que es tracta d’una literatura menor, una literatura petita, va ser rebuda per una altra literatura i una altra llengua minoritària i minoritzada amb els braços oberts.
És una literatura que ens arriba gràcies a la tasca de figures rellevants molt concretes.
Exacte. És una recepció que avança a batzegades i de la mà de prohoms que pel seu interès la potencien. La primera onada es va produir el 1881 de la mà de Rubió i Lluch. Grècia acaba de treure el cap com a estat independent i Rubió i Lluch era molt amic dels intel·lectuals grecs de l’època. Lukis Laras de Dimítrios Vikelas era un llibre que estava causant furor a Europa i ell el tradueix al català i es publica en lliuraments a La Veu de Catalunya.
Molt més endavant, l’any 1959, Joan Sales va traduir el Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis al català. No és una traducció directa. És indirecta i ell no se n’amaga. Se’n van fer nou edicions! Va ser un èxit de vendes, com a tot Europa. Després arriba la traducció de Kavafis que fa Carles Riba. Riba té aquesta virtut màgica que allò que toca esdevé canònic. Això va significar que per a molts lectors la represa de la literatura en català es va fer amb autors que, precisament, eren grecs.
Avui dia, el traductor d’una llengua petita com la grega com s’ho fa per publicar?
La literatura grega moderna és tan poc coneguda, que aquesta generació més preparada –entre els quals m’hi incloc i també a la Montserrat– ens acabem convertint també en prescriptors. Només hi ha un autor que segueixo traduint per encàrrec, que és Petros Màrkaris. Tota la resta, amb alguna excepció, és a proposta del traductor. Per tant, hi ha hagut una labor de conèixer la literatura, de llegir i veure el que pot ser interessant i es pot publicar a casa nostra, de fer una prova de traducció… És una cosa una mica complexa, et vas guanyant la confiança de l’editor i també –no ens enganyem– va en funció de les vendes o no vendes.
L’any 2006 es va crear l’Associació Catalana de Neohel·lenistes. Quina tasca fa?
L’associació va néixer amb l’ànim d’ajuntar esforços, evitar la dispersió i sobretot fer una feina de divulgació i coneixement de la cultura i la literatura neogrega; entre els membres fundadors, hi ha Joan Castellanos, Jaume Almirall, Rubén Montañés, Antoni Góngora, la Montserrat, jo. Comencem organitzant dos cicles de xerrades anuals, a la primavera i a la tardor, i efemèrides com la celebració dels setanta-cinc anys de la mort de Kavafis, el centenari del naixement de Iannis Ritsos, l’homenatge a Odisseas Elitis, a Nikos Kazantzakis, etc.
A l’associació també vam fer una tasca de normalització dels noms grecs. L’IEC finalment, després de molt temps, ha sancionat uns criteris de transcripció del grec modern al català. Fonamentalment es tracta d’una transcripció fonètica adaptada com més possible millor, únicament deixant alguna peculiaritat com la lletra k, perquè no entri en conflicte amb altres moments en què no sona /ka/ i per donar-li una pinzellada grega o exòtica.
Quants traductors hi ha ara del neogrec al català?
N’hi ha uns quants! Posa-n’hi una vintena. Una quinzena llarga comptant els autors valencians i els de les Illes Balears.
Tens la sensació que, gràcies a la feina de tots aquests traductors, hi ha una panoràmica important de la literatura grega moderna i actual?
Sí, jo crec que sí. El que s’ha fet de poesia està molt bé, hi ha una panoràmica molt bona dels clàssics fins a la modernitat més moderna, com Kikí Dimulà. Falta alguna obra d’Elitis i ara hi està treballant en Pau Sabaté.
En prosa, hi manca algun autor de la prosa de postguerra, n’havíem parlat amb la Montserrat i també amb la Mercè Guitart. Però fins i tot de la fornada de la generació del vuitanta, de la qual només s’havia traduït aquesta obra de Vikelas de Rubió, després s’ha anat ampliat amb la traducció d’altres autors d’aquesta generació com Immanuil Roïdis, Papa Diamantis i Giorgos Viziinós. Es van omplint de mica en mica. Nosaltres vam obrir el camí, vam fer de pioners.