Toni Gomila, nascut a Manacor el 1973, és un actor i dramaturg mallorquí, fundador de Produccions de Ferro, que s’ha convertit en una figura imprescindible de l’escena actual.
—Et coneixem pel teatre i la televisió…, però tu com et presentaries?
—Sempre fa vergonyeta autopresentar-se. No sé, com aquell que explica històries. Un contador de rondalles, però que li agrada la poesia i fer-se preguntes.
—Els que no som de Mallorca et vam descobrir sobretot gràcies a l’espectacle Acorar. Com presentaries la trajectòria anterior?
—És senzill. Començ a secundària, a l’institut. Col·labor tres anys amb Capsigranys, el grup degà de Manacor; i del 1991 al 1997, amb la jove companyia Aranyes Teatre. Faig servir el 1998 per fixar els inicis en la professió. Aquell any fundàrem Produccions de Ferro i vaig participar en dos muntatges, una producció del Teatre Principal de Palma amb direcció de Pere Fullana, Sopar de noces, de Bertolt Brecht; i La casa en obres, de Pep Tosar, a partir de la figura i l’obra de Blai Bonet. Dirigesc del 2000 al 2004 el Teatre d’Artà, i és a partir del 2004 quan la professionalització ja és definitiva, amb la televisió autonòmica com a gran amplificador. Domos, L’enemic del poble, Memòries d’un reclam, etc., són títols que han quedat en la memòria col·lectiva dels teatrers mallorquins, fins que Acorar va fer la resta.
—Acorar (2011) va néixer d’una experiència a l’Argentina amb Vestuario de hombres, de Javier Daulte, una obra sobre la identitat i la manera de fer dels argentins. Més enllà d’aquest fil temàtic, què va aportar a un artista mallorquí l’estada a l’Argentina?
—Buenos Aires l’any 2010 vivia en plena efervescència kirschnerista; celebraven el bicentenari de la fundació de la ciutat, va morir Néstor Kirschner quan érem allà, i això va provocar una explosió identitària de patriòtic orgull de classe. A més, el que realment ens va colpir va ser la creativitat extraordinària, la seva dèria per prioritzar la creació independentment de les condicions materials i econòmiques. Buenos Aires és tot teatre, gros, petit, bo, millor, i talent, molt de talent.
—Acorar és una aproximació a la consciència identitària a partir de les matances. I en aquest sentit va generar una repercussió cultural i fins i tot política. En quina mesura el context social d’inicis de la dècada a les illes Balears, marcat per tensions entre el Govern i part de la població al voltant d’aquesta afirmació identitària, va tenir una influència en la teva creació?
—Cronològicament Acorar és anterior. Escric Acorar el 2010 a Buenos Aires, i l’estrèn el 2011. Artur Mas vira cap a l’independentisme el 2012, i José Ramón Bauzá esdevé president de les Balears el 2011. El 2012 fa un míting amb una escala de figueraler plena de sobrassades com a escenografia de l’acte i fent proclames per defensar «lo nostro». Molta gent em diu que he anat adaptant el text als temps i no és així, els temps han fet destacar aspectes del text que ja hi eren abans. D’altra banda, sí que és cert que el despietat i cruel enfrontament de Bauzá amb la nostra cultura va fer emergir una reacció social inaudita, i que va agafar molts elements socials com a símbol de la lluita. Acorar fou un d’aquests símbols, i jo mateix (com a autor del text, columnista setmanal de l’Ara Balears i conductor d’un programa a IB3 on es feien valer la història, la cultura, el patrimoni i la gastronomia balears) també, fins al punt dels intents de censura en alguns teatres i altres amenaces per l’estil. Influència en la creació literària, no en tengué. En les col·laboracions a l’Ara potser sí, però en la creació escènica no. Això sí, una reafirmació fonda d’autoestima i coratge mai vista.
—Acorar ha esdevingut tot un fenomen teatral i social a les Balears, Catalunya i el País Valencià. Com has viscut les reposicions i la recepció a diferents parts del territori catalanoparlant?
—Sempre semblava que la passa que faríem seria fallida, i mai fou així. Ni a Barcelona, ni a Girona —quin idil·li tenim amb Girona—, ni enlloc on hem anat ha fallat. La reacció és idèntica. La sensació de pèrdua, de viure amenaçats, en perill d’extinció, per la gent amb consciència, és tan comú que sentir-se agermanat, acompanyat d’un igual, reconforta. I crec que amb Acorar se senten acompanyats.
—Es va estrenar la versió castellana al festival d’Osca el 2016? Quina va ser-ne la recepció? I sobretot, què va significar la traducció d’un text tan arrelat a la llengua catalana?
—Va ser fantàstic. He fet molt poques coses en castellà i estava molt insegur. Però record aquella funció a Osca com una meravella, la sensació d’estar assolint un repte. Ens atorgaren una menció especial en els premis d’aquella edició. Però més enllà d’això, vaig entendre moltíssimes coses de la cosmovisió dels pobles. Us heu fixat que al Parenostre en català tractam Déu de vós i que en castellà el tracte és de tu? «Vós qui sou en el cel» versus «tu que estás en el cielo». Ja d’entrada, parlar amb Déu de tu a tu explica molt del concepte que tens de tu mateix. A més, aquest fet em desmuntava la traducció de «sigui santificat el vostre nom» parlant de la llengua o «es faci la vostra voluntat» parlant de la creació d’una nació o un imperi. En resum: en català vaig on vaig amb el públic, i els cont una història de nosaltres que els inclou. En castellà els explic la nostra història a ells, uns altres.
—Arran de l’èxit d’Acorar vas mostrar a Catalunya Peccatum (2016) i Rostoll cremat (2018). Comencem per Peccatum, representat a La Seca, que el crític d’El País Toni Polo va qualificar de «pornorondalles». La llengua catalana hi esdevenia cos i desig alhora, amb una escenografia circular que jugava amb l’obscenitat del text. Com vas arribar a aquesta literatura tan transgressora de mossèn Alcover i com vas pensar la posada en escena?
—Anomenar-les pornorondalles respon a una idea divertida i cridanera de titular-ho, però és mossèn Alcover qui al seu pròleg de la primera edició diu que no hi ha inclòs «l’element pornogràfic», referint-se a l’erotisme. El que vàrem voler fer fou treure a la llum tot allò realment pornogràfic que ell hi inclou i que en el seu temps es considerava habitual (racisme, violència de gènere…), i desvelar allò que ell deliberadament havia tapat. Amb tot, vaig estar content que el públic entengués que no era un judici a Alcover, sinó a la seva època. La posada en escena i la creació fou cosa de Joan Miquel Artigues i Catalina Florit; amb ells feim un «matrimoni» creatiu molt intens.
—Rostoll cremat, que vaig descobrir fa un mes a la Biblioteca de Catalunya, presenta, a partir de l’estructura d’una rondalla, l’evolució de la societat de Mallorca; recorda les perspectives costumistes o realistes d’un Llorenç Villalonga, d’un Baltasar Porcel o d’una Llucia Ramis. Com si fos la segona part d’Acorar. Com va ser el treball dramatúrgic i com l’estètica de contrapostal de l’escenografia va ser integrada al procés de posada en escena?
—Així com Acorar podem dir que va ser un vòmit i que sorgí en un sol cop amb tota la feina posterior que s’hi va fer, Rostoll cremat creix com la favera: primer una branca, després una altra, després podar, etc. I va ser amb Oriol Broggi i Rafel Lladó que creàrem l’espai simbòlic on desenvoluparíem la interpretació i les projecccions, aprofitant les impactants imatges de Mateu Bennassar i les seves platges d’interior.
—Consideres que en els darrers anys hi ha hagut una evolució de la cohesió social i cultural a Mallorca?
—No, de fet crec que a velocitat vertiginosa la societat s’està balcanitzant. Uns recloent-se sobre si mateixos, i altres ocupant espais ideològics aparentment inofensius, però que volen substituir la cultura autòctona per una altra de colonitzadora, els estrangers nouvinguts tan difícils d’integrar. I amb l’extrema dreta esvalotada i el deep state a favor seu. No som optimista, gens.
—Pels que no som de les illes Balears, ets el representant més conegut i mediàtic del teatre mallorquí actual. Com ens definiries el treball de Produccions de Ferro i l’estat de les arts escèniques a les Illes?
—Produccions de Ferro, els darrers anys, s’ha consolidat com una de les principals companyies de les Illes, amb les dificultats que un entorn absolutament desorganitzat permet. Impulsam el festival de la paraula, que té com a eix central el festival de dramatúrgia, amb sis edicions de resultats notables, tangibles i intangibles. Intentam produir textos contemporanis, molt centrats en la meva escriptura, però també altres autors. Les Balears presenten una problemàtica endèmica, que no és només la insularitat, sinó la inconstància de les polítiques públiques, la inconstància de les programacions, etc. Hi ha individus consolidats, talent i gent treballadora, però arturcada legislatura començam de nou, i és descoratjador. Tot i això, en els darrers anys estam abandonant la insularitat mental i els creadors surten més a Barcelona i Madrid a presentar els seus projectes amb bons resultats. En això sí que som optimista. Encara.