La publicació d’una antologia de poesia de dones en català sempre és benvinguda, atès que encara ens manquen eines com aquestes per recuperar, aglutinar i difondre les principals autores del territori lingüístic. Flamarades sortiran proposa un ventall amplíssim i intergeneracional que abasta geogràficament quasi tota la llengua catalana i posa de costat poetes d’un període de gairebé cent cinquanta anys començant per Maria Antònia Salvà. En total: cent nou poetes i dos-cents poemes. La distribució, en vint seccions, no emana de les autores, sinó dels textos que Massanet agrupa segons la seva lectura amb la finalitat de simular una «composició col·lectiva», com diu Meri Torras al pròleg (16). La mallorquina, editora també de l’antologia Amb accent a la neutra juntament amb Aina Riera (2014), vol dotar el recull de la seva personalitat i interessos, com recorda el «feminista» que complementa el subtítol. Ens trobem, doncs, davant d’un text marcadament polític on els estudis de gènere no són un afegitó o un complement, sinó la columna vertebral que ramifica l’estructura. Així, per exemple, llegim els apartats «Proclames feministes», «Sobre el pare i el patriarcat», «Cures», «Sororitats», «Dones i malalties» o «Empoderament». Per ajudar el públic amb la seva lectura —s’adreça a «a aquelles persones a qui els agradi la poesia, […] interessades en el feminisme, per a qui vulgui descobrir tant el gènere literari com el feminisme o vulgui fer-ho des de la perspectiva catalana, […] novell com ja format» (21)— totes les seccions són miralls (com si fossin unitats didàctiques) i presenten una introducció al tema, una justificació dels poemes i dues bibliografies complementàries, una de teòrica i una amb més suggeriments de lectura. D’aquesta manera, cada apartat funciona com una petita antologia independent. Les lectures proposades són de noms coneguts en l’escena teòrica del gènere i el lector podrà trobar referències a Virginie Despentes, Bel Olid, Maria Aurèlia Capmany, Luce Irigay, Kate Millet, Audre Lorde o Adrienne Rich, entre moltes altres. Els fils que es poden estirar són llargs i oberts per permetre la construcció singular dels itineraris de lectura.
I com que es tracta d’una selecció de textos i no d’autores, alguns noms es repeteixen (autores com Maria-Mercè Marçal o Montserrat Abelló són presentades amb certa freqüència) i d’altres no han passat el tall. Amb una tria tan abundant sobta que pugui haver-hi absències. Són, per la compiladora, «eliminacions doloroses» (19), i inclouen Susanna Rafart, Quima Jaume i Teresa d’Arenys. Altres absències han vingut dictades perquè els textos no s’adequaven a les qüestions temàtiques tractades (Mercè Rodoreda), temporals (l’interval es tancava el 2020) o per la seva «disconformitat a ser-hi incloses» (20). Meri Torras ens adverteix del possible caràcter «monstruós» de qualsevol antologia perquè la seva conformació es basa en un ordre antinatural: els textos s’han extret del seu àmbit natural i d’un organisme precedent: «així, tota antologia és una entitat que pren vida a partir de les distintes parts que la integren —òrgans trasplantats, relíquies, vestigis, residus, restes…—, alhora renovades i desconegudes en la seva anormal i inusitada concurrència, en un corpus nou i revolucionari, distint, excepcional, inimaginable. Talment com la criatura que Mary Shelley ens va regalar» (15).
En general, doncs, el tarannà acadèmic i exhaustiu del llibre —Massanet «teoritza amb els versos», diu Torras (17)— el situa com una eina didàctica estimulant i com a obra de consulta per a tots els interessats per les temàtiques feministes i per les lletres catalanes escrites per dones, a la vegada que els versos de Josefa Contijoch —«Saltarem tots els pendissos/ i les lleis i el que diran;/ fumejant ira divina/ la llum tallarem arran./ De les dones, com nins surten,/ flamarades sortiran»— ens interpel·len i criden a l’acció. A encendre una flama de pensament i responsabilitat col·lectiva.