És un fet: fins i tot les persones més racionals, metòdiques, sòbries, cartesianes, escèptiques, quadriculades, realistes i de mentalitat basaltiforme necessiten, per a conduir-se en la vida, una mínima dosi de màgia, meravella, ficció i fantasia. El fenomen, perfectament contrastat i conegut en el pla personal, és igualment constatable en l’àmbit col·lectiu. La vida en societat requereix no solament el benefici de l’organització, la comunicació i les paraules: també l’adob d’il·lusions, anhels, pors, complicitats i esperances compartides. Això que se’n diu un imaginari col·lectiu.
Les llegendes formen una part essencial d’aquest imaginari compartit. Són relats que s’expliquen d’acord amb un pacte comunicatiu de versemblança: com si foren veritat. Pressuposen, per això, un pacte tàcit entre narrador i escoltador que es basa en una suposada veracitat del relat. I aquest joc de credulitats fa que arrelen d’una manera molt especial en l’imaginari col·lectiu. «La llegenda és susceptible de ser presa com a certa, és a dir, té aparença de realitat i, per tant, és creïble», recorda l’especialista Carme Oriol. I raona: «Narra fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences de la comunitat que els explica […]. La base real sobre la qual es formen les llegendes fa que aquests relats reflecteixin les característiques socials, geogràfiques, culturals, religioses… de l’entorn més proper» (Introducció a l’etnopoètica, Cossetània, 2002, pàgs. 69-70).
El llegendari d’una comunitat humana, per tant, tendeix a ser un reflex fidel i significatiu —eloqüent i revelador— de les seues singularitats identitàries: de la manera en què, d’acord amb una determinada tradició cultural i uns concrets condicionants geogràfics, aquesta comunitat és capaç de «viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre» la realitat. Constitueix, consegüentment, no solament una font d’estudi de primer ordre per a antropòlegs, sociòlegs, pedagogs o historiadors: també un valuosíssim filó per als creadors literaris en aquelles cultures que, sense complexos, proven d’erigir veus personals i pròpies —veus imbricades amb la idiosincràsia del context de creació— en la complexa simfonia de la universalitat.
Portant a l’extrem aquesta mena de raonaments podríem sostenir, fins i tot, que la salut d’una literatura potser es podria diagnosticar i mesurar, amb un cert grau de fiabilitat, segons la capacitat que demostra per a crear i recrear noves propostes narratives —nous universos de realitat, ficció i fantasia— a partir del llegendari autòcton.
La reflexió ve ací a col·lació perquè em fa la sensació que, en l’àmbit cultural valencià, la del llegendari —l’aventura de la recopilació, l’estudi, la difusió, la recreació i l’aprofitament de les llegendes— ha estat una evolució inadvertida i silenciosa, continuada i positiva, durant l’últim quart de segle d’aventura literària. S’hi han publicat un bon pomell de reculls recopilatoris, com ara Llegendes alacantines (Leandre Iborra, 1994), Llegendes cavalleresques i de moros (Josep Bataller, 1995), Recull de llegendes valencianes (Amèlia Comba, 1995), Llegendes del Camp de Morvedre (Enric Lluís Ariño et al., 1996), Contalles i llegendes de Sant Vicent del Raspeig (Joan Ramon Guilarro, 1997), Llegendes del sud (Joan Borja, 2005), Llegendes de la Ribera (Enric Pere Ramiro, 2006), Llegendes i rondalles (Joan Maria Llopis, 2007), Llegendes valencianes i Llegendes de la ciutat de València (Víctor Labrado, 2007 i 2009), Màgia per a un poble (Francesc Gisbert, 2008), Llegendes de la Costera (Josep Vicent Martínez, Maria Josep Juan i Joaquim Corts, 2012), Llegendes valencianes (Josep Franco, 2015), o el volum col·lectiu Rutes de llegenda (2016). I a això caldria afegir-hi, encara, la recuperació i l’edició d’un parell de llegendaris interessantíssims elaborats a primeries del segle xx per Francesc Martínez i Martínez (Llegendari valencià, 1929, publicat el 1995) i Sara Llorens i Carreres (Llegendes alacantines, 1927-1928, publicat el 2016).
Disposem d’un ric país llegendari amb una més que evident potencialitat per a la rendibilització literària. Referents fantàstics com la Quarantamaula, el cavaller Rotlà, el Caro, els esquiladers, la Mare dels Peixos, el Moro Mussa, les encantades, sant Vicent Ferrer, el rei Jaume I, les serps amb cabellera, la Reina Mora, l’Home dels Nassos, el pardal Oriol, el Butoni, la Cuca Fera, les bruixes marineres, Tombatossals, la Malhora, els gambosins, Jaume el Barbut o la Joanaina són ara més familiars, millor documentats i més assequibles que mai. Quina literatura —realista o fantàstica— es podrà fer amb aquest imaginari? Quins camins narratius hi seran possibles? Tindrà continuïtat el filó que ja han començat a explotar hàbilment, en aquest sentit, alguns narradors contemporanis d’èxit com Ivan Carbonell, Francesc Gisbert, Víctor Labrado, Josep Lozano, Joaquim Borrell o Toni Cucarella?
Ningú no ho pot saber, això. Però la intuïció és que, amb tota probabilitat, el País Valencià serà de llegendes —o no serà.