Què fa la societat amb els vells? Els arracona, els margina, els ignora, els amaga. Fer-se vell, tanmateix, no implica perdre l’erotisme, les ganes de viure ni l’amor, ni la capacitat d’aportar alguna cosa a la societat. Malgrat la repugnància que, inicialment, produeixen els vells als habitants de Ciutat Jardí, és possible aprendre a entendre’ls i a estimar-los. Així ens ho explica la veu d’Elisa Neri, que mediatitza bona part de la novel·la L’edat dels vius. A partir de les seves expressions, plenes d’imatges, que deixen intuir el deliri de la malaltia, assistim a dos finals de la humanitat: a Ciutat Jardí, per motius desconeguts; a Sant Pere, a causa de l’envelliment i la mort d’una població que ja no pot reproduir-se. El segon és un final sense actes heroics ni escarafalls, on el que compta és donar-se als altres, tenir-ne cura, escriure’n esqueles i servar-ne memòria. En aquest espai, l’herència del passat es respecta i es defensa. Els llibres, la història oral, els records que es fan presents a Sant Pere contrasten amb la transmissió dels coneixements en mans dels holomestres i els eslògans repetitius de Ciutat Jardí. Representa una aposta pel retorn a la pausa, al diàleg, a la nuesa, a l’autenticitat, als renecs i a la senzillesa.
Ambientada en un futur relativament proper (l’any 2406), la novel·la presenta una societat en què s’ha desenvolupat una Cura que evita l’envelliment físic de les persones i permet assolir el somni de l’eterna joventut, que durarà fins una data de mort (regulada i asèptica) pactada abans del naixement. Aquesta fita, tot i que permet suprimir el patiment provocat per les malalties i el desgast del cos, també suposa viure sota un control estricte. En un món en què totes les necessitats estan cobertes (alimentació, gestió de les etapes vitals en períodes establerts que depenen de les possibilitats econòmiques, feines adaptades, maquinització de les tasques domèstiques, etc.) és difícil trobar espai per a la dissidència i per a la recerca d’un sentit vital, i fàcil caure en la mandra i la desídia.
El col·lapse d’aquest sistema és el punt de partida del viatge d’Elisa, que la portarà a conèixer els Altres, els que s’hagueren d’exiliar i muntar una societat alternativa perquè no volien seguir els preceptes de la Fàbrica. Entre aquests supervivents, Elisa troba un sentit vital, un nou amor i noves formes d’amistat, encara que es trobi entre persones a l’última etapa de la vida i, per tant, en un món terminal.
Tot això s’erigeix com una crítica social a l’obsessió per la imatge i per la bellesa associada a la joventut. Però també contra l’obsessió del govern (la Fàbrica) per controlar tots els aspectes de la vida dels ciutadans, per condicionar-la fins al punt de regular la data de caducitat de les persones.
L’evolució de les ciències modernes i, per tant, dels coneixements en biomedicina ha començat un procés imparable que està transformant la nostra societat. En el marc de les estructures capitalistes, existeix el risc que el destí de les persones sigui regulat per normes estrictes que homogeneïtzen la població i transformen de cap a cap la humanitat. Així, el clàssic desig de viure eternament joves i d’estalviar-nos el patiment de l’envelliment presenta arestes que situen L’edat dels vius en l’àmbit de la distòpia. Esgrimint un agut sentit de l’humor i una fina ironia, Mar Bosch ens proposa reflexionar sobre els perills del futur i sobre la societat contemporània, ja que els problemes que planteja no queden tan enfora de la cultura de la imatge, de la voluntat de control, de les diferències entre classes socials i de la destrucció del món on vivim (l’escalfament global i el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l’enfonsament dels continents sota l’aigua).