Hi ha al migjorn de l’illa de Mallorca tancats de pedra, amb ametllers i blat. Or daurat que impregna a les genives de la gent una manera de parlar, de respirar. Una lluentor que envermelleix la pedra. Una màgia que fa reblir de versos la petita vila de Santanyí.
«I envelliré parlant-vos / de meravelles, del que estim, enigmes, / somnis, fracassos. Altra cosa no / anhel, car, de tots els plaers, l’amor / és el confí i el mot és el miracle.»
Amb aquesta citació del mateix Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) s’obri el llibre Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor. Una biografia en forma d’entrevista realitzat per l’escriptor Miquel Àngel Vidal. En aquestes breus paraules es condensa una manera de veure i entendre el món. L’escriptor santanyiner té la necessitat imperiosa de parlar-vos del seu temps i de la seva gent. Us parlarà de la bellesa, una paraula rellevant en la seva obra i un catalitzador per transcendir i veure tot allò important, sempre en positiu. També us farà volar pels misteris que inclou en tots els llibres de versos i pels somnis impulsors de l’energia necessària per crear aquesta bellesa singular i, és clar, brandant l’arma imperiosa de l’amor.
La trajectòria d’Antoni Vidal Ferrando necessita d’aclariments i descripcions. Té cert encant i desordre, que la fan encara més singular.
Tot va començar a la mar. Un noi mariner que va aprendre a mirar el cel, el temps. El seu primer contacte amb llibres vingué als sis anys de la mà d’uns enquadernadors de llibres de Barcelona que estiuejaven a l’illa i li portaven tebeos, però la mirada literària arribà molt més tard. Com tothom, guarda aquelles primeres provatures que no es van arribar a publicar, però que va escriure enlluernat per la lectura de Lorca. Estudià història i es dedicà a l’ensenyament i a l’assaig i no fou fins el 1985 que amb quaranta anys a l’esquena guanyà el premi Ausiàs March de Gandia amb El brell dels jorns (1986). Aquesta fita accelera en el cor del poeta la producció i publica seguit seguit Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el Zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992), Bandera Blanca (1994), El batec de les pedres (1996), etc. Una producció molt prolífica que va acompanyat de múltiples reconeixements i premis.
Si hagués de destacar només una cosa de la seva poesia, seria la recerca constant del bé i del mal —tal com va aprendre a fer-ho amb els seus mestres també calats de sud: Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, per exemple—; la tranquil·litat jacent de les pedres, de l’illa calmosa d’hivern contraposada amb la sensació de presó deliciosa a l’hora de veure i beure ment i belleses. Qui no voldria fugir una temporada de l’Illa quan a l’estiu els seus indígenes s’esclaten els ulls d’enveges i cobdícia malvivint i abaixant-se els pantalons a qualsevol turista groller; i a l’hivern llueixen els seus trofeus de batalla com si la noblesa hagués nascut amb ells? «A cap dels paradisos no he sabut / esser serpent ni àngel. / Vagant per aiguamorts, just m’alimenten / d’hostilitat i fosca…».
El poema «Oracle» de Gebre als vidres (2012) s’hi entreveu un cert desengany, d’un cansament de lluita —tot i que no pot abandonar-la—, és part de la seva vena vital: «Plourà i cap magnitud humana ni cant líric / no evitarà la còlera dels rius que no existeixen. / Els colors del capvespre seran la sang d’un àngel» amb un retret cap als mateixos conciutadans que s’han venut l’ànima: «Hi haurà cossos bellíssims podrint-se dins la sorra / mentre els vostres tresors cremen com aiguardent». Estam bruts, assedegats de prodigis que són lluny de l’home, entestats, encara bramam: «L’hivern cau de les cendres de les gavines mortes, / cau un excés de pluja, que no apaga la set / i mata els qui la miren…». El 2018 publica Aigües desprotegides i aquest 2022 Si entra boira no tendré on anar, premi Carles Riba 2021 del que ha estat mereixedor.
En narrativa, Vidal Ferrando va construir una trilogia del segle XX a través dels títols Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1999) i L’Illa dels dòlmens (2007). Totes juntes, vesteixen la vida a l’illa a les deferents etapes. Des de contraban, misèries i postguerra, fins a l’especulació urbanística i la destrucció de l’illa. El seguiren el llibre de reflexions Amors i laberints (2010) i els llibres Els miralls negres (2013), La ciutat de ningú (2016) i Quan el cel embogeix (2020).
Acabaré amb paraules de Lucia Pietrelli que, tal vegada, és qui ha entès millor la seva obra: «Cada novel·la abasta un paradís perdut, una derrota diferent i semblant, la de la vida contra la mort quan les morts, que haurien de pertànyer a l’hivern o a la tardor, de cop envaeixen la fecunditat i l’exuberància de la primavera. […] Cada història aspira a desvelar la veritat dels homes i a penetrar les seves ments (els seus ulls, les seves oïdes) perquè el canibalisme és una forma de vida i d’escriptura, des de sempre.»