Així com el poeta menorquí-rossellonès Gumersind Gomila cantava l’absència, el silenci i la tenebra a La sorra calenta (1943) i a Llucifer (1966), i recercava ansiosament en el buit la joia i la llum a través del paisatge i de la natura, Joan Lluís-Lluís ho fa amb un itinerari llefiscós cap a la profunditat de l’ésser humà, per mitjà d’un cant decrèpit i bell, a la recerca d’una espurna d’escalfor, almenys en el record.
En efecte, el poemari Salives del prolífic escriptor perpinyanenc està format per quaranta-set composicions on ens presenta un viatge abrupte i delicat, aspre i dolç, pel cos i per l’ànima. La catarsi es realitza d’una manera harmònica, de manera que un i altre component d’aquest dualisme que conforma l’individu es necessiten recíprocament.
L’autor és capaç de convertir en bell lirisme els fluids corporals (saliva, escopinades, mocs, pus, sang, suor…), la decrepitud del cos i del món (la tos, els budells, els ossos, la malaltia, la femta, la pestilència…), conjuminats amb elements tel·lúrics («aquestes aixelles llepades de fang»; «molta sang, amb rebrots de ginesta / l’herba amagada dels pulmons / les espatlles de carbó») que planen pel poemari.
El jo poètic –atrevit, directe i eficaç– aconsegueix traspassar l’epidermis per penetrar a l’interior del seu cos i del cos de l’absent amada, s’impregna dels coàguls de sang, dels sexes humits i eixuts, i tracta de comprendre l’experiència sexual i amorosa, i a si mateix («com peses, / quan ets aquesta pedra badada / on m’endinso per retrobar-me»).
Explorador, intenta esbrinar quin sentit té la felicitat de l’amor si després arriba el dolor estèril que el decanta inevitablement al silenci («Cor vell, emplena’t de clavells, / i mor. / Sofreix, abans, aquell mal eixorc / que t’haurà clos la boca»).
En una mar de dolor impotent («sense mapes»; «sense brúixola ni salvavides») que unta la pell del jo i el cos de l’amada («les parpelles, immenses com veles atlàntiques»), només el record del llit és dolç, puix és «de pluja fina» i té «llençols de nata». Però ràpidament el cor i l’ànima s’esgarren en «acaronar els sabres», i «amb les vísceres plenes d’aquest amor» els cossos escorcollats i estripats es precipiten cap a l’abisme del no-res («amb les ungles brutes d’haver rascat, / massa temps, el silenci»).
Amb el temps, els amants no deixaran cap rastre («Trinxarem els records arraulits / als racons de les nostres tenebres») per culpa d’un dolor que es transforma en ràbia i aboca cap a la bestialitat el jo («Les bèsties sepultades / fan sonar la ximbomba / en saber-me prop seu») i l’amada («les bèsties fosques que sadolles / de crims impunes a preu dit»). L’animalitat desperta els sentits més viscerals: la gana («I ja repica la campana de la fam»), el deler («la lliçó serà que no hi ha lliçons que valguin / si, per damunt de la raó, no impera el desig»), i el plaer («d’aquest plaer sense parió que em fa viure i m’esbotza / i m’escampa i m’esquitxa per dintre»). Ultra que el dèficit d’aquestes sensacions primàries condueix l’ànima del jo cap a la solitud mortal en un «juliol de cendra freda».
Déu no pot salvar ningú perquè no es troba en el cel sinó en el record del cos i de l’ànima desgastada dels amants («I tu, amb la mà de Déu a frec de boca, / m’has privat de l’ombra clara dels matins»). És un Déu «de roques», «de sal», «de febre», «de renúncies», «de sanglots», «de cranis nus», «de foc somort i de pells glaçades», en definitiva, un «Déu de l’absència i del no-res».
Amb l’esperança que la història sentimental del cos i de l’ànima, passional i dolorosa, haja tingut algun significat («Tanmateix ens agrada pensar que som carn i sang / sòlides i substancials», T. S. Elliot) les estrofes de Joan-Lluís Lluís, compactes, llardoses, líquides, vaporoses i transparents, passen per tots els estats de la matèria fins a desfer-se en el buit. Els versos van canviant de temperatura i es balancegen per tots els graus centígrads possibles: ardents i dolços des de la profunditat del dolor dels cossos quan el record els atorga presència incòmoda («sota el perfum del clítoris?»), i freds i salats en la buidor del silenci, fins volatilitzar-se en el darrer adeu («I ja no hi ets, perduda en el vapor de glaç»).