Laura Sala Ollé
Fer-se la manicura, una activitat aparentment qüestionable per l’associació que s’hi fa d’una manera determinada de concebre la feminitat, esdevé el motor de la relació entre la narradora, una documentalista catalana, i la treballadora que li fa les ungles, la Wenling. Aquesta és una novel·la feminista, i l’espai on se situa (un saló de bellesa) és tota una declaració d’intencions. Ja en la seva anterior novel·la, Argelagues, Gemma Ruiz demostrava el seu compromís amb aquesta lluita i la capacitat de transformació política que pot tenir la literatura. Ens trobem enfront d’una narrativa que desborda contingut polític, i a Ca la Wenling s’hi posa en joc una qüestió que fa d’aquesta obra, més enllà del feminisme, un llibre especialment interessant.
La primera pregunta que em va venir a la ment quan vaig acabar la lectura va ser què pensaria la Wenling si pogués llegir aquesta novel·la. En el context sistèmic en el qual se situa, Wenling és una víctima. Dona, xinesa, de classe treballadora, el seu cos és travessat per tres grans eixos d’opressió: classe, raça i gènere. El que l’autora posa en joc i cobra un especial interès és el debat sobre la legitimitat i l’ètica de la narració quan el que s’està narrant és la història d’una víctima; en altres termes, la pregunta de com narrar pels qui no tenen veu. En la nostra societat, el tractament que s’ha fet de la condició de la víctima per part de la ideologia dominant (el capitalisme) estableix un paradigma que, dividint el món entre culpables i víctimes, paralitza les últimes i les desposseeix de qualsevol possibilitat d’acció política. La víctima no és el que fa sinó el que ha patit, el que ha perdut i el que li han tret. Aquesta narrativa perpetua el dolor, cultiva el ressentiment, alimenta identitats rígides i sovint fictícies, privatitza la història, enalteix la impotència o l’encobreix com a potència usurpada, obvia el conflicte i la contradicció; fixada en el passat, hipoteca el futur i esvaeix la possibilitat de transformació. La novel·la de Gemma Ruiz no només escapa d’aquesta narrativa, sinó que la desafia i la supera amb èxit.
En primer lloc, Wenling és un personatge complex; la seva identitat no es basa només en la seva condició d’immigrant xinesa que ha de treballar dotze hores diàries durant sis dies de la setmana per tirar endavant la seva família. Evidentment que es mostra la precarietat d’aquest subjecte; la gramàtica amb la qual s’expressa també en dona compte. Però, més enllà d’això, Wenling apareix com una persona amb uns desitjos i anhels particulars, i un passat propi que es relaciona també amb un passat comú d’empoderament femení i lluita per la supervivència. En aquest sentit, els episodis de caràcter documental, com el de la immigració xinesa als Estats Units, o la relació de les dones sud-vietnamites amb la invenció dels salons de manicura, contribueixen a la universalització de l’experiència de la Wenling sense que aquesta esdevingui l’abstracció de la figura oprimida de la dona migrant. El que podria ser dolor o ressentiment esdevé orgull i dignitat. Per altra banda, el seu caràcter ferm i a vegades inclús sancionador fa que el personatge no es pugui sublimar com a heroi. A aquest fet també hi contribueix la descripció d’una quotidianitat i un ambient familiar mundà, del qual tothom participa.
En segon lloc, hi ha una clara consciència sobre la posició que l’autora-narradora (sense nom) ocupa en la novel·la. Entre els dos personatges hi ha una relació de poder que en cap moment s’intenta ocultar, sinó que a més es mostra en totes les contradiccions, les incomoditats i el malestar que genera, i inclús es narren els privilegis que l’una manté respecte a l’altra. El poder, d’entrada, no és necessàriament bo ni dolent. Quan es veu clarament connotat és en les situacions on la Wenling és víctima d’atacs racistes, que molts cops es resolen favorablement gràcies a la intervenció de la narradora. Aquests capítols, lluny de recrear la vulnerabilitat de la Wenling, estan al servei de reflectir una realitat que per més que ens costi d’acceptar és la que és. Vivim en una societat racista on sempre, en un banc, s’escoltaran més una catalana que una xinesa que prou feines té amb el castellà. La virtut, a l’hora de narrar aquestes situacions, està en el fet que el gest de defensa no deixa la narradora en el lloc de la justiciera que restableix una superioritat moral que caracteritzaria la cultura occidental. En un moment donat, després d’un atac racista que no ha pogut combatre, confessa: «No te’l detectes, i va i et penses que no n’ets, que ja no n’hi ha, que morts i enterrats, els racistes, que kaputt. Fins que un sant dia arribes a adonar-te que sí que n’hi ha, i que sí que ho eres.» I aquest gest situa el lector enfront d’una relació que en les seves diferències és, sobretot, una relació humana; un recorregut que va del reconeixement a l’empatia i a la comprensió. Més que la història d’una víctima, Ca la Wenling és la història d’una amistat.