«Primer la República, després la resta. Molts ho han repetit fins a l’extenuació. I la resta és massa important per deixar-la de banda. La resta és la vida». Mireia Boya Busquet (amb el segon cognom ben a la vista) va romandre durant anys a la primera línia de la política catalana, com a diputada al Parlament de Catalunya i membre del Secretariat Nacional de la CUP. El seu llibre, Trencar el silenci, és doncs un compendi d’experiències; tot un seguit de memòries del més recent període històric viscut des de l’avantguarda, on tenen cabuda des del referèndum fins a una mirada a la situació de l’Aran i la defensa de l’occità.
Una crònica en to personal, sí, però només en la superfície. La tesi fonamental, palesa ja als compassos inaugurals, està arrelada en l’emoció i els sentiments. Així, a la vegada que es proposa com a diari introspectiu, és un clar manifest feminista que reivindica la necessitat d’«humanitzar la política» i d’assegurar la cura, l’empatia o la protecció com a base d’una xarxa femenina que s’enfronte a les imposicions patriarcals. S’hi evidencia la visibilitat de la feblesa com a mecanisme d’una identitat que l’autora percep amagada sota una imatge pública construïda hermèticament a partir de patrons masculinitzants.
La mort de la mare funciona com a pretext per a fer paleses les renúncies inherents a les dones polítiques i a les impossibilitats d’una conciliació entre els ritmes marcats pel capitalisme, les exigències professionals i una pertinença a la casa, la família, que desemboca en una proclama a favor de «l’activisme d’estimar». Els deu capítols bussegen així entre un retrat personal i el d’un país, mentre es perfilen els camins del mapa desitjat per al futur, i que passa per la revolució feminista com a eina de transformació. A partir del capítol tercer l’autora s’endinsa en els entrebancs i la violència ―verbal, quotidiana, institucional― patida durant la seua trajectòria. En paral·lel, denuncia la cosificació de la dona a la política com a pràctica o fenomen generalitzat, però també com a ramificació de les tensions i les estructures de poder masclistes dintre d’un partit, que diluïx l’individu (sempre femení) i el silencia fins a convertir-lo en objecte d’agressió.
«Al carrer érem tots iguals». Un dels capítols més extensos del llibre està dedicat al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. S’hi analitza el paper de les dones, la seua implicació a les protestes i una indispensable mobilització pel lideratge en la lluita pel dret d’autodeterminació. Aquestes pàgines oferixen un testimoni des de dins del desenvolupament de la jornada històrica, les accions d’organització col·lectiva ciutadana i del complex procés de negociació posterior amb l’Estat. A partir d’aquest plantejament, s’hi exposen les conseqüències repressives que dugueren a companyes militants a la presó, l’exili i a judicis de ressonància mediàtica, mentre, simultàniament, es posicionen el suport i la sororitat al centre de la resistència. Boya Busquet argumenta amb honestedat els motius pels quals decidí renunciar a l’exili i parla respecte de com enfrontà la citació per rebel·lió al Tribunal Suprem i el desenvolupament de la declaració indagatòria, que conduïx a una taxativa crítica al sistema judicial.
La secció de tancament, més que conferir-li una estructura circular, agafa el fil conductor de l’obra per rematar-lo a través de la vivència personal de la malaltia. Situa la pèrdua i l’articulació del futur en diàleg conflictiu amb l’assumpció d’una imatge pública envaïda per decisions alienes, pressions psicològiques i una agenda d’activitats preconfigurades. Enmig de les visites a l’hospital i a les amigues processades, es posa de relleu, precisament, l’amistat com a motor de la vida o la vida política. Un lligam que emergix de tant en tant al llibre en forma d’una consigna, un recordatori col·lectiu: «cuidem-nos». En coherència, la dedicatòria s’adreça a les represaliades, però també «A les seves mares», per tal de donar veu al seu silenci.