Tinc Marguerite Duras instal·lada al menjador de casa. Vaig comprar-la a l’última edició de la fira Ars Libris, és la segona Bèstia ponciana: una fotografia a mida real de l’escriptora francesa, els ulls baixos, barrinant, la boca entreoberta i una cigarreta que espera el seu torn sobre la taula. Al revers del pòster, un fragment d’El dolor traduït per Blanca Llum Vidal i Arnau Pons. Vaig penjar-lo a la paret amb cel·lo. Cada matí ens saludem, jo amb el cafè i ella eternament a punt de dir alguna cosa, eternament a punt de fumar-se el cigarro. A vegades voldria dir-li: Marguerite, ves a fer un volt, dona’m una estona de treva. Però no l’he despenjat. Quan tinc ganes de fugir d’estudi, quan la covardia em pot o quan m’escapoleixo de mi mateixa, sento la mirada severa de Marguerite Duras que m’ataca per darrere.
Recordo el garratibament de l’ànima després de la primera lectura de L’amant, ja fa molts anys: un desig com no l’havia llegit mai, tot i la distància sideral entre les experiències literaturitzades de la jove Duras i les meves. Una història d’adolescència publicada el 1984, als seus 70 anys: Duras va carregar-la durant més de cinquanta anys, com una pedreta a la sabata. És inútil intentar destriar el relat de la veritat. Set anys després, l’amant en qüestió moriria i Duras decidiria tornar a escriure la història, de bell nou, i publicar-la sota un títol quasi igual: L’amant de la Xina del Nord. Aquest estiu, llegint La vida material en companyia de Duras al menjador de casa, hi retrobo els mateixos temes: l’amant, la guerra, l’alcohol, la devastació, el desig com una cosa abominable. No cal estar d’acord amb tot el pensament de Duras per admirar la seva manera d’enfangar-se: amb por i el cap alt, lúcida i vermella com un bistec, dama de les seves baixeses, crua i honesta pel bé de totes. Però és sobretot la seva obstinació, el que admiro. Duras és una diva de la insistència: torna i torna als dos o tres temes que han configurat el seu pas per aquesta Terra, i tant hi fa que es repeteixi o que reescrigui un llibre que ja ha escrit. Ella tira milles.
Qui sap si la Duras de carn i ossos hagués estat més indulgent amb les meves debilitats que aquesta Duras severa, estàtica i poc empàtica del menjador de casa. No dubto que la paia també tenia els seus dies, les seves setmanes i les seves tàctiques d’evasió particulars. Però no hi ha com penjar una dona imponent a la paret del menjador de casa per evitar distraccions banals i animar-te a cultivar la tossudesa.