La vida és el present que construïm a partir de les històries que acumulem, dels records tamisats pel pas del temps, tenyits d’un vel fi de boira que ens acompanya. Que es tracta d’un camí de llums i ombres és una realitat tan coneguda que fora inútil contradir-la. Però fer d’aquesta vida un univers de versos, amb la introspecció i la mirada retrospectiva necessàries, no deu ser un viatge amable. L’univers propi de Colom esclata amb totes les llums i totes les foscors possibles a El cementiri de les matrioixques, el seu sisé poemari, que arriba després d’uns anys de silenci líric però de diverses alegries narratives (La senyora Keaton i altres bèsties, 2015; Consciència, 2019).
Aquests versos són el testimoni d’infantesa d’una nena fràgil i innocent que es mira el món des de la terrassa de casa quan és estiu i ha de restar-hi. Rere l’escriptura, plana la mirada de qui imagina una casa amb una porta que mai no tanca, la mirada curiosa de la nena que inventa una altra vida per a la monja atractiva que li fa classe. Però a través d’aquests poemes, hi ha també la veu de la dona que, des del present, mira enrere per enfrontar-se a un passat que de vegades és amarg. Un passat i uns records amb què cal encarar-s’hi fins a adonar-se que ja són tota una altra cosa: «Les possessions enterrades eren un niu de criatures nascudes després dels meus records». Amb uns versos teixits a partir dels detalls d’una quotidianitat, la memòria construeix una maqueta del que fou, i del que resta. Perquè la memòria, i la llar, es guarden en el poema a través de la mirada concreta que el fa ser, que l’ha creat.
Tant la nena com la dona es miren fixament la mare, una de les grans protagonistes del poemari, que es dibuixa com aquella que no ha tingut temps de llegir però que ha sabut procurar enciclopèdies als set fills, aquella que al confinament sap restar tancada a casa perquè no li és estrany haver de fer-ho. A partir d’això Colom s’encara amb una realitat dura –potser la més dura del recull– que no disfressa i que retrata amb cruesa: «Ara que hi penso, mai vam tenir por / que se’ns escapés. / Va arribar un moment que fins i tot les cortines / li quedaven molt lluny».
Però dins d’aquesta matrioixca hi ha una altra mare, la filla que ha pogut llegir i escriure, que ara també ha parit i n’ha tret de dintre una altra, de matrioixca. Aquesta segona mare és més lliure. Filla d’un altre temps, troba finestres pintades i portes obertes, i tanmateix també serà jutjada pel fill, que amb el pas del temps obrirà una altra matrioixca. Rere la complexitat de les relacions amb qui ens ha parit, acaba imposant-se la necessitat de tocar mare: «Tornaràs sempre», diu Colom a «Peix» en adreçar-se al nadó que era gota d’aigua i s’ha fet carn. Com hi torna l’home vell, quan a punt de marcir-se reclama la mare amb un crit primitiu: «Una nit a l’hospital, dies abans que et sedessin, cridaves: “Mama!”».
A la vida que se’ns presenta al poemari hi suren les pors, les desavinences, les relacions que es desencaixen i les que troben un punt de llum al final del recorregut. Així ocorre amb el pare, a qui la poeta adreça la darrera part del recull. La distància entre tots dos s’escurça quan el silenci s’ompli amb el caliu de les mans, quan els papers s’inverteixen a la força pel pas del temps: «Va caldre, papa, que tu fossis fill / i jo mare / perquè l’esfera del rellotge xuclés números i agulles/ i li mostrés a la consciència un altre cercle». Quan arriba la mort, la vida es fa forta i la mort no n’és només la cara obscura, també possibilita escletxes de claror.
Els poemes d’El cementiri de les matrioixques són plens de silencis, d’el·lipsis que no cal omplir, tacats a parts igual de sensibilitat i cruesa, i conformen una història de paisatges interns. Una història en què el poema –la paraula creadora de silenci–, com el menjador del final del passadís, és la salvació als nostres malsons i alhora convida a entrar en la foscor. «Més clarividència, com més nit».
I és que la vida és, al cap i a la fi, un cementeri de matrioixques: de les que foren, que ens han permés ser ara. El passat que crea el present. I que perdura en els versos. Teresa Colom transforma la realitat líricament, no per a presentar-la més agradable, sinó per a guardar-la. Per a examinar-ne les contradiccions i arrecerar la llar. Perquè el testimoni perdure, com ho fa la joventut en les fotografies. Perquè quan es llancen els volums de les enciclopèdies que s’acumulen a casa, en reste el vers que les conté.