Jordi Solà Coll

No puc evitar començar aquest article sobre la poesia de Sònia Moll (Barcelona, 1974) sense parlar d’un tret que compartim: el dolor. Una sensació penible —psíquica i física— que ens afaiçona l’ànima fins al punt d’entendre l’existència com un viatge en què la pèrdua —i la mort— és l’alè vital que impulsa el fet poètic. En el cas de Sònia Moll, un dolor que a Non si male nunc (2008), el seu primer recull de versos, troba deguda contenció en l’ús d’una mètrica plena de mesura. D’altra banda, a Creixen malgrat tot les tulipes (2013) és la [...]